Fa temps que a la nostre societat es dóna una situació que lluny de resultar evaluada en la seva justa mesura, resulta cada cop més admirada i seguida per a molts altres pares.
Possiblement la situació sigui fruit de la competitivitat o de la recerca de resultats fàcils de la nostra societat actual, o potser d’antiguese frustracions dels progenitors. Sigui quina sigui la seva causa el que em preocupa últmimanent es la precocitat amb la que nens (i no em d’oblidar aquest concepte) comencen a competir de manera feroç en diferents acitvtats esportives, exigint-los cada cop més aviat resultats i presionant-los de forma bestial.
I em pregunto, ningú hi pensa possar solució? Ningu vetllarà per a què la majoria d’aquests nens tinguin una infantesa més o menys convencional sense pressions més enllà dels exàmens, dels treballs i de l’esport amateur del cap de setmana? Quants Marc Marquez, Giseles Pulido, Jordans Romero,… s’han quedat pel camí? I com superen aquets nens la sensació de fracàs?
Fixeu-vos doncs si no en la foto i digueu si l’actitud del nen de la foto és del tot normal. Imagino que la Lycra, el casc aerodinàmic i la bici que val 20 vegades més (fins i tot porta rodes de perfil) que les de les nenes del costat i que algun progenitor haura pagat (de forma desmesurada) amb el gust i les ganes quelcom hi tindran a veure…
saltamarges.wordpress.com 
[…] fa alguns mesos publicàvem un post sobre la competitivitat infantil, que podeu rellegir aquí, i la pressió que els pares exercien sobre els infants a l’hora de competir, avui tinc moltes […]