Els reptes del mestre II

Doncs sí, ens van prometre la segona part el dia 9 de maig i els de Salomon han complert en el timming. La qualitat, la que ens tenen acostumats i el guió més ben lligat que mai. Feu-hi una ullada, val la pena.

I tu de què vas?

Sóc de l’opinió que tots tenim les nostres manies que, conjuntament amb la nostra morfologia particular, ens fan preferir un o altre model de pantalons, samarretes, mitjons, gorra o calçat. D’aquí que en el mercat del trailrunning (i ho podríem generalitzar a qualsevol altre camp) hi abundin infinitat de productes, tots ells ben diferenciats (colors, materials, tecnologies…) per a satisfer a la majoria de practicants de l’esport en qüestió.

Des de fa uns anys ençà però, detecto (primer en el món de la bicicleta de muntanya i ara en el de les curses de muntanya) que les marques creen de forma al·lucinant una infinitat de productes que semblen cobrir tots els nínxols possibles de l’especialitat. En el cas de les bicis de muntanya es claríssim: bicicletes de descens, de freeride, d’enduro, de trail, o de rally (rígides o dobles). Totes elles aptes, pel que sembla, a circular per la muntanya segons les preferències d’un mateix. Però si ho analitzem detingudament, on ens ha portat aquest sistema? Correspon a una necessitat real del mercat? O sols a una necessitat del fabricant per potenciar el consum? En tot cas, quantes bicis pot tenir en el seu garatge un usuari mig?

Pujant ahir per la trialera del Montgròs vaig veure un noi que pujava amb uns peücs (allò que es posava la meva àvia per a no passar fred a l’hivern), de nom Five Finger, amb un mica de goma a la sola i uns cordons per subjectar l’invent als peus. Sense voler faltar al corredor en qüestió, aquest model de calçat contrasta molt amb una novetat que fa uns dies que estic seguint. Es tracta de les Hoka One One, una sabatilles que tenen més semblances amb un sabata de Don Pimponpen que no amb una bamba de trail running. Les virtuts d’aquesta última són, entre d’altres, un extra d’amortització (gràcies a la seva elevada entresola) i una major superfície de contacte de la sola amb el terreny.

Davant d’aquesta excessiva diferenciació entre uns productes destinats per a un mateix ús, em pregunto si no estarem caient un altre cop en l’error en el que vàrem caure en el sector de les bicis. Un ventall de productes enorme que al cap i a la fi acabarà esgotant el sector. Què en penseu vosaltres?

El Repte: en vivo y en directo!

Com dèiem la setmana passada, el proper dissabte tenim feina i feina de la bona: en total 77 quilòmetres pel massís del Garraf. I per primera vegada volem retransmetre l’esdeveniment en directe; diguem a mode de prova, per unir les meves dues grans pasions: la tecnologia i les curses de muntanya.

Molts de vosaltres possiblement ja s’esteu preguntant per a què recoi heu de seguir les aventures del menda on-line. I si us ho penseu bé, tampoc hi trobareu massa sentit. Deixeu-vos doncs, de tonteries i connecteu-vos a la proposta per coneixer l’estat a l’instant de les peripècies del qui humilment us escriu dia a dia al Saltamarges.

Per seguir l’esdeveniment podeu optar per seguir el nou Twitter @SaltaMarges78 (sí, deixeu de flipar, ens hem fet un twitter). Amb l’ajuda d’aquesta plataforma podreu consultar l’estat i la meva posició durant la cursa i fins i tot, si us ve de gust, saber l’hora exacta de l’arribada a Sitges. Ja ho sabeu, qui s’acosti a rebre’m té un mojito pagat.

Rides A Bike, estrelles i bicis

Desprès d’una setmaneta de posts carregats de lletra avui divendres us penjo (per descongestionar una mica el final de setmana) un enllaç que em vàren passar ja fa alguns dies. Hi podreu veure unes fantàstiques imatges de grans actors i actrius de Hollywod amb la particularitat que tots ells i elles van en bici. Feu una ullada a Rides A Bike, hi han imatges precioses.

Emprenedors running

Si el passat dimarts parlàvem del fet social que representava el running, avui volia, aprofitant un bon bloc que em va recomanar una molt bona amiga, analitzar el running des de la vessant del bussines, o el que és el mateix, dels negocis.

En el bloc, l’Albert Garcia Pujades estableix una relació entre aquelles persones emprenedores i les que corren, relacionant totes les característiques necessàries per a mantenir la rutina de curses i entrenaments amb les imprescindibles per fer negocis. Òbviament no tots els que corren son emprenedors, ni tots els emprenedors corren, però aquest paral·lelisme s’estableix més del que ens pensem.

En el marc d’aquesta relació running-negocis, l’Eva em va passar ahir mateix un enllaç al bloc de SHOTools en el que es proposava una sessió de NetRunWorking, o sigui fer nous contactes i negocis mentre correm. Res de dinars copiosos, ni reunions interminables, ni trucades que et deixin l’orella vermella; la millor manera per fer tractes i trobar noves oportunitats de negoci és fer-ho corrent mentre respires de forma desaforada. Això sí, el que més en forma estigui segur s’emporta la palma a l’hora de negociar.

Peteixon

L’art de retirar-se a temps o arrastrar-se pels camins de Déu. Doncs sí, perquè no podem tenir sempre dies bons, a vegades hem de patir en solitud o en companyia, els nostres handycaps del dia a dia. A vegades el cansament, una mala digestió, una temperatura fora de l’habitual (massa fred o massa calor) o un excès de mal de caps del dia a dia, fan que una sortida amb tots els ingredients per a ser perfecte passi a ser una sortida peteixon.

En aquests casos sols podem fer una cosa, passar de l’activitat esportiva. O sigui abandonar les virtuts de l’esport i passar directament a les virtuts de l’activiat social.  Moments ideals per a conversar, riure, compartir experiències i batalletes de tots els tipus i colors. Ja ho veieu doncs, si no és un all és una ceba, però sempre hi ha una excusa per a sortir a córrer per la muntanya. Ala doncs, a provar-ho!

Preparant el final de curs

Doncs sí, avancem cap al final de curs i de forma espectacular. Per rematar la temporada seriosa (d’aquí poc la feina sols em deixarà temps per fer curses de menys recorregut) he decidit afegir al calendari d’enguany un ultra d’última hora. Un ultra? I què és això? Doncs una cursa llarga, molt llarga… En total 77 quilòmetres en un temps màxim de 24 hores per la zona de Garraf.

La cita serà el proper dissabte 14 de maig. El lloc de sortida, la punta de Sitges (sí nois, alguna pega havia de tenir el tema…). L’hora de sortida, les 7:00 del matí. Hora d’arribada, presumptament, les 2 de la nit. Ja ho sabeu doncs, si us ve de gust i no teniu res a fer, apunteu-vos a fer una copichuela al passeig de Sitges, un mojito i paciència que algun moment o altre acabaré passant.

Per aquells que preferiu una mica més d’exactitud us podeu apuntar al Twiter que obrirem per a l’ocasió o bé a l’aplicació Latitude de Google, que us permetrà saber en tot moment la meva posició. I no sigueu fariseu, que ens coneixem, el morbo us va i de valent.

Els reptes del mestre

Desprès d’una temporada d’esquí bestial el gran Kilian és preparara per a retomar els seus reptes particular, els Kilian’s Quest, entre cursa i cursa de muntanya. Tot i que no us cridi massa l’atenció feu una ullada al vídeo, ben editat agafen ganes de llançar-se ara mateix a la muntanya. Natura en estat pur.

I per cert, estigueu atents als propers dies, tenim nou repte personal a la vista amb algunes sorpreses i propostes molt interessants per a tots vosaltres. Estigueu atents!

Disconnection!

Recomanable! I feu-me cas, si podeu, llogueu una autocaravana i fugiuuuu, fugiu ben lluny alguns dies. Ja veureu com torneu amb aires renovats i preparats per atacar la rutina laboral de nou.

Afegiu un parell de bicis a la vaca del darrera i aprofiteu per descobrir noves zones del país. Nosaltres estem abonats a les bondats de la caseta amb rodes. I en aquesta ocasió hem anat a descobrir la zona del Cabo de Gata. El paradís al quadrat: platges enormes de somni per descansar i un sinfín de camins per fer el saltamarges.

El primer dia, una fantàstica excursió per la costa des de l’Isleta del Moro fins a San José. 26 quilometres d’anada i tornada amb una paradeta per recomposar les energies perdudes, a base de sardinetes, musclos i xipirons. Dia esplèndid per rodar en bici i el millor final possible, descans final a la voreta de la platja.

I l’endemà 12 quilòmetres de running pels voltants de la llacuna de la “Fabriquilla”. I ja us ho dic ara, tot i la gran diversitat de fauna que vaig veure, la ruta incorporava una de les tonteries més grans que he fet fins avui amb les bambes de córrer: més de 5 quilometres en línia recta que curteixen al més rudo esportista.

Cordant-nos les sabates

Sorprenent l’aplicació que vaig trobar fa un dies a la pàgina web de New balance. Rebuscant dins el catàleg de la marca, vaig anar a parar a una interface per trobar la millor llaçada per a les teves sabatilles, segons el tipus de peu que tinguis. Feu-hi una ullada, clicant AQUÍ, us sorprendrà la de variants que podem trobar-hi.

Per purificar l’aigua

Cada vegada més, estan apareixent aparells portàtils per purificar l’aigua, cada vegada menys aparatosos i farragosos. Un d’ells és el que us presentem avui. Lifesaver és un sistema de purificador d’aigua que elimina els agents nocius del liquid cristal·lí, gràcies a un filtre de carbó i a un seguit de membranes ultra-purificadores.

I el millor de tot, pel que sembla el sistema s’està utilitzant per a donar servei d’aigua polivalent en aquells llocs del món que estan patint situacions de crísi com l’Afganistan o el Japó.

Reciclatge express

Bricolatge per aquells que tingueu bones dots de manetes i una coberta de carretera “molona” per a llençar. L’objecte d’avui supera amb escreix l’imaginari col·lectiu de qualsevol entitat protectora del medi-ambient. Feu-hi una ullada, impressionant.

*Pels menys versats el cinturó està elaborat a partir d’una coberta (part gomosa de la bicicleta que està en contacte amb l’asfalt) michelin amb laterals de color.

Dissabte apostoflant!

Quin cangueli, quina por que tenia per a la cursa d’aquest dissabte! Una marató experimental de muntanya per la zona de l’Anoia, amb la meitat de desnivell positiu que la del Congost de fa menys d’un més. Es preveia ràpida, molt ràpida, però si ús he de ser sincer, no m’imaginava fer el temps que vaig fer.

Amb unes sensacions completament diferents a les que vaig tenir l’anterior diumenge a la cursa de la Talaia, aquest dissabte vaig gaudir (encara que per a molts de vosaltres costi d’entendre) com un enanu. I molt possiblement aquesta energia és veiés recompensada amb un temps que, tot i quedar molt lluny del primer, per a mi va ser sorprenent. En total 4 hores i 54 minuts per a superar els 42 quilometres lineals i els 1.500 metres de desnivell ascendents del recorregut.

Atenció a en Jordi i en Toni, mans al cronometre.

Recorregut típicament del Penedés amb força pistes, molts sube-y-bajas i amb gran part del recorregut exposada al sol. Bon ambient, sobretot molt familiar i un dia espectacular (amb una temperatura de luxe). Tot això amenitzat per la companyia d’un grup de corredors amb el que vàrem compartir quilòmetres i converses d’allò més variades.

El salt de lAngel

No us enganyaré però, dient-vos que tot va ser com un camí de roses, ja que no va ser fins a final del primer terç del recorregut que vaig començar a agafar el ritme. Anant de menys a més i quasi recuperant el temps perdut respecte l’altre representació vilanovina a la cursa: els nois de l’Azimut, en Ricard i l’gnasi. Al final sols 4 minuts ens van separar a l’arribada a meta. Superats els problemes inicials, tot va anar com una seda, inclús la post-marató. Cap síntoma d’agulletes ni dolors articulars. Si l’entrenament de demà dona els seus fruits, encara acabaran caient els 77 quilometres de la Ultra-trail del Garraf!

I dissabte, la Marató dels Patidors

Doncs sí, dissabte toca altre cop marató, però en aquesta ocasió la rutina serà un pèl particular. Ni avituallaments, ni dorsals, ni bossa del corredor, ni inscripcions i per no tenir, no hi haurà ni manduca final. Això últim dependrà de la bona voluntat de la gent que s’hi ha apuntat, perquè com bé diuen els organitzadors en la seva web, serà benvigut qualsevol tuper que portin els i les participants.

La única cosa que tenim clar a dia d’avui és l’hora de sortida i el track que haurem de carregar en el GPS i seguir conjuntament amb el plànol (que també haurem d’imprimir-nos). I si encara no en tinguèssim prou de manualitats, també ens haurem de preparar el paper de control que haurem de segellar en els diferents controls de pas.  A corta-pega-y-colorea, s’ha dit!

Els responsables de la prova, els Patidors, s’autodenominen una organització multiesportiva i ens han preparat la Marató de les Tres Valls en un format P-Lab, o sigui, com a experiment de cara a organitzar més endavant la cursa de manera més ortodoxa. El recorregut uneix Torrelavit, Sant Pere de Riudebitlles i Sant Quintí de Mediona i respecta els quilometres originals tal i com marca la tradició.

Jo ja ho tinc preparat, fins i tot el mòbil per si he de trucar el 112, que els organitzadors ja ens han avisat que no ens vindran a recollir.

Avui si!

Tard, però què hi farem. Tots els dubtes que tenia desprès de la cursa de diumenge, avui han quedat esvaïts gràcies a una fantàstica sortideta per la comarca. 18,5 quilòmetres fins al cim del Montgrós i baixada. Un tomet del tot recomanable per aquells que vulgueu sortir un diumenge en plan racing o potser amb més tranquil·litat.

Sortint direcció el Venca, passem per la torre del Veguer, seguirem fins a passar per can Baró per girar cap a l’esquerra tot enfilant la falda del Montgrós. Ataquem el “pic” pel costat de la planta de compostatge. Un cop d’alt baixem per la pista d’accés les antenes direcció Ribes fins arribar al Castell del poble. Remuntem fins a la rotonda dels Camils, per la carretera del casino, i enfilem el bosc de Solers direcció Vilanova per un dels múltiples bonics corriolets de la zona.

En fi, una gran ruta per a treure’ns el regustet agredolç del diumenge. Ja ho sabeu doncs, treieu l’agenda i busqueu data per fer un tomet per la comarca del tot recomanable.

Ozu! Que caló!

Ganes li tenia a la cursa de la Talaia d’enguany i potser pels bons resultats de la marató de fa vint dies, pensava que la cosa aniria millor del que ha anat. Però tots tenim dies, dies en què has dormit més o en què has treballat meny… ajudant a descansar el cos abans d’una cita com aquesta amb 22 quilometres per endavant. Però està clar que ahir diumenge no va ser un d’aquests dies. A més a més, una calor històrica va endurir de manera espectacular el nou recorregut que estrenàvem enguany.

Tot i així, la cursa en línies generals va estar molt bé, avituallaments i bossa del corredor correctes, molt bon zona de sortida i arribada amb un ambientasu molt familiar (s’ha de notar que és la de casa), difícil de trobar en d’altres curses. En aquesta ocasió, a més, comptàvem amb un convidat de luxe que s’estrenava en el món de les curses de muntanya.

Arribant al Pic de l'Àliga

Desprès de llençar el repte pel bloc, un parell d’agoserats seguidors del web es van començar a entrenar per a superar els 11 quilòmetres del recorregut de la petita, de les dues curses. Un d’ells, per desgràcia es va quedar en el camí per motius personals i manca de temps. L’altre va seguir fent els deures fins el dia de la cursa i encara més! Li han quedat forces per explicar-nos-ho! Deixem doncs, que sigui en Marc, amb les seves paraules, el que expressi tot allò que hom sent abans, durant i desprès d’una bona cursa de muntanya:

El genoll esquerre em fot tant de mal que semblo un pirata, no m’atreveixo a doblegar-lo, el maluc dret també el tinc tocat, tinc una butllofa al peu però el cor i el cap mai no havien estat tant satisfets. Quan et proposes fites personals i les acompleixes, tens una enorme satisfacció que no et pot treure res ni ningú. M’havia preparat bastant bé, cada cap de setmana feia de 10 a 12 Km, però he de reconèixer que la cursa em venia una mica grossa: no acabo d’entendre perquè s’han de pujar 600 metres en tant sols 400, jo diria que una trialera no es per pujar-la, tota la vida les he vist baixar en bici i, encara que per baixar-les a peu també s’ha d’estar guillat. El meu nivell està massa lluny d’aquestes pretensions, hauria gaudit molt més de la mateixa cursa però per camins normals. Tot i així, el fet de preparar-me per aquesta cursa m’ha fet adonar que m’encanta anar a córrer per la muntanya, disfruto del fet de córrer i d’adonar-me que deixo els problemes enrere per concentrar-me en el que estic fent. Potser em costarà tornar-me a inscriure en una cursa, però jo i la muntanya ens tornarem a veure cada cap de setmana.

Ja ho veieu, tot i les seqüeles físiques i les reticències sobre la duresa del recorregut n’estic segur que repetira, ja ho veureu!

Prova gràfica que demostra la participació d'en Marc a la cursa

Necessites motivació…

Potser pot ser una mica exagerat el vídeo (com la majoria de vídeos de la marca) però em sembla interessant com a superproducció comercial.

Entrevista a l’home estratosfèric

Ja em perdonareu, però avui poques coses més puc afegir a la transcripció literal de l’entrevista que varen realitzar el passat dia 30 de març a la Contra de La Vanguardia al gran atleta Kilian Jornet. Us adjunto l’entrevista i el link de la mateixa, per si voleu revisar l’original de la mateixa:

Entrevista original d’Ima Sanchís extreta de l’edició digital de La Vanguardia (podeu trobar l’original aquí) del passat dijous 30 de març:

Kilian Jornet, (cuatro veces) campeón del mundo de skyrunning (carreras por montaña)

Foto: Kim Manresa

Las editoriales suelen contratar a un escritor para recoger las vivencias de los deportistas, pero Kilian quiso escribirlas él. ‘Córrer o morir’ (Ara Llibres) es magnífico, sorprendente en su madurez y emocionante en su humildad. A los cinco años ya había ascendido al Aneto, a los diez atravesó, con su osito de peluche, el Pirineo. “Mi hermana y yo abríamos camino. Mis padres nos dejaban equivocarnos; así aprendimos, divirtiéndonos. Adoro la montaña, en invierno hago esquí de montaña (tres veces campeón del mundo) y en verano carreras (cuatro veces campeón del mundo de skyrunning, una de las pruebas físicas más duras del planeta)”. Bicampeón mundial de Ultra Trail del Mont Blanc.

Un reto cada vez mayor? Sí, porque las carreras no las valoro por las victorias.

¿? Dentro de 40 años no voy a acordarme de si llegué el primero o el segundo. Me acordaré de las emociones que he sentido y que son muy distintas según el reto. Imagine lo que se puede sentir dando la vuelta al lago Tahoe, en California, 280 km, 38 horas corriendo…

Mmmm, imposible. Estás muy fatigado, pero todo se intensifica: los olores de la tierra, la luz. Llegas a tener alucinaciones y sentir emociones más fuertes en tu imaginación que en la realidad.

¿A qué se refiere? En la Diagonal de los Locos, travesía de la isla de la Reunión, 24 horas de carrera, me puse a llorar a 20 kilómetros de la meta: iba tan cansado que para distraerme imaginé lo que sentiría al cruzar la línea. Ganar fue menos emocionante.

Es usted un explorador de sí mismo. Sí, poner el cuerpo al límite me hace llegar a lo más hondo de mí mismo. En la montaña aprendes que eres muy pequeño, una piedrecilla que baja o una tormenta te pueden eliminar del mapa, y eso me hace relativizar mucho las cosas y entender lo que es importante: ¿Para qué me sirve el deporte? ¿Para ganar dinero?, ¿para ser conocido?…

Entre otras cosas, ¿no? Lo único que queda son las vivencias y las cosas que has sentido. Saber que puedo correr 1.000 metros de desnivel en 30 minutos en un mundo en que los transportes te pueden llevar a una velocidad tremenda no sirve de mucho. Pero sí me sirve para conocerme, saber mis límites, mis recursos, mi capacidad de sacrificio, de asumir los errores.

Es usted más de una pieza que muchos cincuentones. A veces me he equivocado de camino, pero he aprendido que no sirve de nada lamentarse: tendré que asumir el error y recuperar ese tiempo perdido en la carrera.

¿Se le pasa por la cabeza abandonar? Sí, la noche antes de una carrera mientras vas hablando con un compañero de cosas banales, vas pensando en todas las posibles excusas, algunas de lo más locas, para no correr. Es una manera de quitarte presión.

¿También imagina la derrota? Cuando sales a entrenar imaginas la victoria, pero a medida que se acerca la carrera imaginas cómo te vas a sentir tú y la gente que te ha apoyado si pierdes.

¿Se fija en la cara de los contrincantes? Sí, veo en los ojos de los demás si están fuertes. Pero acabas conociendo más a los corredores por sus piernas y sus culos que por las caras, porque es lo que ves cuando corres.

¿Qué significa ganar? Conseguir un sueño, pero llegar el primero no siempre es ganar: si tú ya sabes que vas a ganar, esa no será una victoria porque no te aporta nada. Se gana contra uno mismo.

… A veces al cruzar la meta sientes rabia; otras, amor por todos los que han estado a tu alrededor; otras, orgullo o felicidad pura, y es entonces cuando te pones a llorar. Pero una vez has sentido una emoción así quieres volver a sentirla. Es como el amor: cada vez quieres más y más a menudo.

¿Cuál es la reacción más sorprendente que ha visto cruzando una meta? Uno cruzó la meta y se quedó más de dos horas sentado en el suelo, absorto, ido.

¿En qué piensa durante esas carreras de 40 horas? En lo mismo que pensaría si estuviera sentado, en lo que tienes que hacer la próxima semana o cualquier cosa que te distraiga. Conocemos perfectamente nuestro cuerpo, pero no sabemos nada de nuestro cerebro, y te puede jugar muy malas pasadas.

¿De qué tipo? De repente sientes ganas de abandonar. A veces a mitad de carrera no puedes más y, sin embargo, al final te encuentras con mucha más fuerza; o escuchas en tu cabeza una y otra vez el mismo estribillo, como me ocurrió en la vuelta al lago Tahoe: ¡cinco horas con las mismas dos frases!

38 horas de carrera sin dormir, ¿qué pasa cuando llega la noche? Sólo ves tus pies, lo que ilumina el frontal, y escuchas tu respiración. Entras en unas espirales de concentración que ponen tu mente en estados muy frágiles. Hay gente que ha alucinado con que los árboles le atacaban, yo alguna vez he oído voces, pero era consciente de que era mi mente.

¿Y no pasa miedo? Sí, por cuestiones físicas, a veces corres junto a un precipicio y sabes que si resbalas te matas. Pero superarlo es una explosión de adrenalina. El deporte nos lleva a intentar controlarlo todo y las incógnitas nos dan miedo, pero sin miedo no hay emoción.

¿Cuántas veces se ha preguntado por qué corre? Muchísimas, y me lo sigo preguntando. Probablemente corro para encontrar la respuesta. Crecí en un refugio de alta montaña, un pico en el que hacían noche los excursionistas, así que el patio de casa era la montaña.

Entiendo. La montaña es algo que necesito para sentirme seguro y vivo. Levantarme por la mañana, ver kilómetros de bosque, que el viento me dé en la cara…

¿Qué es para usted lo fundamental? La felicidad. Para ser feliz debo ver felices a las personas que me rodean. Y debo disfrutar de lo que hago.

El colmo de la mandra!

Si ja ho diuen, el que no inventin els yankis de ben segur no ho inventarà ningú altre (potser els xinos… quan deixin de copiar). De totes maneres hem de ser conseqüents i reconèixer que si ho venen és perquè algú ho comprarà. El cas que ens ocupa avui és ben curiós.

He de reconèixer que quan vaig a la muntanya una de les coses que m’agrada més és preparar el material, revisar el seu estat, organitzar la motxilla i tots els accessoris (cada cop més) que porto a sobre. Òbviament també m’agrada buscar i rebuscar, comparar, investigar i analitzar la roba, el material dur, els elements de seguretat, els aparells electrònics i en general tot allò que m’emporto a la muntanya. Per això m’estranya moltíssim (tot i que ho respecti) que algú descarti tot aquest proces i compri un dels kits preparats per SARpack.

L’empresa t’ofereix la posibilitat de comprar, via on-line, un dels dos kits (també et poden personalitzar el pack) que podeu veure en la seva WEB, amb tots (i vull dir TOTS) els elements necessaris a l’hora d’anar a la muntanya. Si sou del col·lectiu manta del país, teniu un parell d’opcions: a) o bé em podeu trucar i us ho organitzo segons les vostres necessitats (i de pas m’ho passaré pipa) o b) encarregar un dels packs per internet de la marca.

Vosaltres mateixos…

La Talaia, altra vegada!

Diumenge, tot s’ho gasta i tot s’ho menja, o dit d’un altre manera, Cursa de la Talaia. Com dèiem l’any passat, la de casa! Els organitzadors de la cursa ens han preparat un matí ple d’activitats molt complert i interessant, presentant la cursa en format dual d’11 i  de 22 Km i, per aquells menys agoserats, en caminada d’11 km.

Aquest any la cursa quasi posa punt i final a la temporada, ja que en breu el calendari laboral començarà a possar-me les cosses una mica més complicades a l’hora d’entrenar. Potser per això me l’agafo amb una especial il·lusió. He tingut sort a més, perquè en aquesta ocasió el circuit de 22 quiloetres s’ha modificat, endurint-l’ho una mica més.

Per cert, tots aquells que vulgueu ajudar i donar un cop de mà, no dubteu en dir quelcom. En aquest tipus d’activitats sempre hi ha feina, com a controlador en una cruïlla, donant un cop de mà a organitzar la sortida o si no, com a suport en un dels multiples  avituallaments. Va no sigueu mantes i animeu-vos a passar un matí divertit a la muntanya.

Quina por!

En fi, el malson de qualsevol habitual de les muntanyes…

Pels camins de Montserrat

Feia temps que no anava a Montserrat, ni que fos per a comprar mel i mató a les pageses de la plaça. Fa un parell de diumenges però, vàrem trobar l’excusa per anar-hi, encara que la forma d’arribar al monestir no fos de les més tradicionals, ni en el seu recorregut ni en la seva forma.

Amb l’excusa de realitzar un bon entrenament per acumular desnivell de cara a les cites importants del calendari que ja tenim al damunt, ens vàrem escapar de forma quasi llampec (tot i el nou límit de velocitat a les autopistes) per realitzar una volteta per la bonica zona montserratina. Tot i el retard acumulat a l’hora assignada per sortir (gràcies companys per a no abandonar-me a la meva sort), vam acomplir de sobres amb el planning de treball. En total quasi 2 hores i mitja per a fer 17 quilòmetres amb un bon desnivell.

La ruta (apunteu que és una molt bona recomanació per a excursions properes) surt del pàrquing de les coves del Salnitre per a enfilar, desprès de travessar Collbató, la pujada del Llençol Blanc. Després d’un trencall a l’esquerra, moment en què abandonem el camí tradicional d’ascens al monestir, el camí es comença a empinar fins arribar a Sant Joan. D’allà, passant per l’estació del funicular, anirem cap a Sant Jeroni. Parada obligatòria per fer la foto de rigor en el punt més alt de la ruta i ràpidament avall, seguint un caminet de mil escales de mil formes. Monestir (amb parada o no) i cap avall, direcció la Santa Cova i després cap a Collbató, passant per les coves del Salnitre.

Meravellós recorregut per una de les millors zones del país, qui si apunta?

El Concursazo, el resultat!

Per fi dilluns, si teniu raó per a molts el dilluns és el pitjor dia de la setmana, però avui és diferent, avui toca la resolució del concursazo. En primer lloc però, per afegir una mica més de tensió a l’assumpte, per allargar la presentació dels resultats i perquè toca, ens agradaria fer un agraïment a tots aquells que heu participat en el concurs i als que tot i intentar-ho, la complexitat de les preguntes els ha tirat endarrere. Entre tots, els que sí i els que no, hem aconseguit que aquest humil bloc en català hagi acumulat en el seu primer any més de 6.300 visites. Gracies a tots i totes!

Com molts de vosaltres ja vàreu poder comprovar en el post de fa alguns dies, alguns de vosaltres no heu encertat massa bé les preguntes del concurs. Tot i no ser preguntes massa complicades, com a molt podríen correspondre al Trivial Pursuit Junior, no heu acabat de veure clar la resposta encertada. I mira que n’hi havia algunes prou evidents… Per aquest motiu, i perquè som bones persones, què carai! hem decidit sortejar el conjunt de pantaló i samarreta personalitzada entre aquells que heu encertat totes les respostes i el frontal Petzl (recordeu el bonic nom: Tikina) entre tots els participants.

Bé, anem per feina i de cara barraca. Si voleu saber el resultat, feu una ullada en el següent vídeo i creueu els dits… Als afortunats, tranquils, en breu ens posarem en contacte amb vosaltres per a concretar els detalls de l’entrega.

Ànims i recordeu, els que encara no us hagues subscrit al bloc no trigueu!

Quan la realitat pot a la voluntat

Sempre faig el mateix, plans i més plans, que en algunes ocasions no puc acomplir. Si ja fa dies que ho dic, “…un cop comenci la temporada del teatre a fons, tururut pa amb oli”. Però, com de costum, fins que no topo de nassos amb la meravellosa realitat no agafo consciència de les dificultats afegides que suposa entrenar i conviure en el teatre.

Aquest matí per exemple. Si sumem uns condicionants externs prou importants (una tormenta matinal molt inoportuna i una reunió famíliar a mig matí) a un cansament força important acumulat desprès de magnific bolo d’ahir, arribem a la conclusió que el meu cos avui ha dit no. Tot i comptar amb un pla, pre-fixat des de principis de setmana, excel·lent per a repassar el circut de la mitja de la Talaia del proper dia 10 d’abril, el cansament (i tot sigui dit, la pluja també) m’ha fet desistir.

Avis per a navegants doncs. Seguiu trucant-me, seguiu insistint, seguiu tocant-me la moral. Però si algun dia no puc ni aixecar-me, perdoneu-me, la carn és dèbil.

Per cert, demà al migdia recuperarem els quilòmetres perduts. Si algú si vol apuntar, ja ho sap, 22km a la saca.

Concursazo liquidat!

Todo lo bueno llega a su fin (que filosòfic que estic…) i El Concursazo, como no, també tanca les seves portes fins a una propera edició. Va, que si us porteu bé, potser l’any que ve (si encara hi som) el tornem a fer.

A totes aquelles persones que hi heu participat, MOLTES GRÀCIES! Recordeu que el proper dilluns 28 de març penjarem el resultat del sorteig amb els noms dels premiats o agraciats (quin gran adjectiu).

Mentrestant però, ens agradaria destacar algunes de les respostes que alguns de vosaltres heu escollit del qüestionari, que si més no, ens han resultat del més sorprenent:

-Que el caçador que quasi liquida en Saltamarges tenia un braç de més.

-Que el número del sorteig del nen del 2007 va ser el 69069, toma ya!

-Que l’invent del segle serveix per a fer crocretes al mig del monte.

-O que a les comparses de Vilanova varem fer un total de 42km a peu.

…