Ganes li tenia a la cursa de la Talaia d’enguany i potser pels bons resultats de la marató de fa vint dies, pensava que la cosa aniria millor del que ha anat. Però tots tenim dies, dies en què has dormit més o en què has treballat meny… ajudant a descansar el cos abans d’una cita com aquesta amb 22 quilometres per endavant. Però està clar que ahir diumenge no va ser un d’aquests dies. A més a més, una calor històrica va endurir de manera espectacular el nou recorregut que estrenàvem enguany.
Tot i així, la cursa en línies generals va estar molt bé, avituallaments i bossa del corredor correctes, molt bon zona de sortida i arribada amb un ambientasu molt familiar (s’ha de notar que és la de casa), difícil de trobar en d’altres curses. En aquesta ocasió, a més, comptàvem amb un convidat de luxe que s’estrenava en el món de les curses de muntanya.
Arribant al Pic de l'Àliga
Desprès de llençar el repte pel bloc, un parell d’agoserats seguidors del web es van començar a entrenar per a superar els 11 quilòmetres del recorregut de la petita, de les dues curses. Un d’ells, per desgràcia es va quedar en el camí per motius personals i manca de temps. L’altre va seguir fent els deures fins el dia de la cursa i encara més! Li han quedat forces per explicar-nos-ho! Deixem doncs, que sigui en Marc, amb les seves paraules, el que expressi tot allò que hom sent abans, durant i desprès d’una bona cursa de muntanya:
El genoll esquerre em fot tant de mal que semblo un pirata, no m’atreveixo a doblegar-lo, el maluc dret també el tinc tocat, tinc una butllofa al peu però el cor i el cap mai no havien estat tant satisfets. Quan et proposes fites personals i les acompleixes, tens una enorme satisfacció que no et pot treure res ni ningú. M’havia preparat bastant bé, cada cap de setmana feia de 10 a 12 Km, però he de reconèixer que la cursa em venia una mica grossa: no acabo d’entendre perquè s’han de pujar 600 metres en tant sols 400, jo diria que una trialera no es per pujar-la, tota la vida les he vist baixar en bici i, encara que per baixar-les a peu també s’ha d’estar guillat. El meu nivell està massa lluny d’aquestes pretensions, hauria gaudit molt més de la mateixa cursa però per camins normals. Tot i així, el fet de preparar-me per aquesta cursa m’ha fet adonar que m’encanta anar a córrer per la muntanya, disfruto del fet de córrer i d’adonar-me que deixo els problemes enrere per concentrar-me en el que estic fent. Potser em costarà tornar-me a inscriure en una cursa, però jo i la muntanya ens tornarem a veure cada cap de setmana.
Ja ho veieu, tot i les seqüeles físiques i les reticències sobre la duresa del recorregut n’estic segur que repetira, ja ho veureu!
Prova gràfica que demostra la participació d'en Marc a la cursa
No vull sortir sol a la foto del 2011!
saltamarges.wordpress.com 