Feia temps, molt de temps, que no corria amb tanta gent al meu voltant. Possiblement la última cursa massificada fou la dels bombers, la del 2008, amb més de 9.000 persones pels carrers de Barcelona.
Han hagut de passar però, dos maratons i unes 5 mitges de muntanya per a què m’atrevís amb la Cursa popular de Vilanova i la Geltrú. Potser de petit veia aquest fet mig social i mig esportiu com a una pèrdua de temps i energia innecessària i preferia destinar tot el temps del món i les mínimes energies possibles al sofaball (o l’art de l’estirament sobre els coixins del millor moble de la casa). Han passat molts anys i les coses han canviat, tot i que encara no em sentia capaç per a córrer la cursa vilanovina. Recordeu que a mi em tira la terra, la gravilla, la pols i el fang i més enllà de la citada cursa dels bombers, mai corro sobre asfalt.
Aquest any però, vaig patir una força interior en forma de neguit-neguitejador que m’empenyia a inscriure’m a la cursa a qualsevol preu. Sols va fer falta trobar al meu sogre Robert per confirmar la meva presència a la línia de sortida de davant del Condis. Ni la setmana duríssima que he passat, ni les poques hores de son que vaig patir (la culpa, el millor espectacle que fins al moment ha passat pel Principal, Voyagers Immobiles) van fer minvar el neguit que va esdevenir en cangueli a les 8:00 del matí del diumenge.
Tot i el poc entrenament acumulat a les cames, no vàrem acabar de fer un paper del tot dolent. 30minuts per a recórrer els 6,8 quilòmetres, que deixen un bon gustet de cursa. Al cap hi ha la fi, tal i com comentàvem amb en Pere abans de la cursa, aquest tipus de distància i recorregut és excessivament ràpid per a la gent que fem muntanya. I més per a mi, un diesel dels vells amb molt de fum i poc reprís.
saltamarges.wordpress.com 