Ahir mentre escalàvem una miqueta per una de les zones més conegudes de la comarca, l’Oriol m’explicava una cosa que va veure en aquelles parets no feia pas massa temps. Un dia d’estiu, tot escalant la zona central de la Facu va veure un individu (recalco el tema Individu) escalant algunes de les parets en solitari. Els sistema d’autoasegurament (concepte que jo vinculava fins ara a la neu) es basava en una corda lligada a un d’aquells arbres quasi centenaris i a un sistema de retenció mecànic.
Aquest fet em va sorprendre moltíssim i em va fer pensar força, ja que jo sóc un d’aquells que pensa en la muntanya com a fet social. En el cas de l’escalada defujo les vies massa complicades (la meva poca tècnica i el meu excessiu volum, així m’ho aconsellen) i el meu estil el podríem catalogar de poc ortodox. Que si ara hi poso un colze, desprès un genoll i si fa falta fins i tot hi poso el cul (al final acaba apareixent una postura, com podeu imaginar, més digne del Twister que no d’aquest noble art d’emparrar-se per les parets). Per a mi l’escalada significa un nexe de cohesió amb d’altres elements (recalco el concepte element) amb els que molt possiblement no coincidiríem massa sovint en els nostres cercles més propers. Un exemple, el d’ahir. Vam anar cap a un parell de vies de les parets de la Facu, ben a prop de Vilanova, a l’estil escalador-obsessiu: anant amb la motxilla a primera hora cap a l’oficina per a sortir corrents, al toc del pitu (que no a toc de pitu). En total un bon grapadet d’hores, fins que és va començar a fer fosc, per desconnectar de la rutina diària en bona companyia.
Així doncs, tot i respectar la lliure independència de cada individu, no acabo d’entendre què pot portar a una persona a practicar en solitari una de les activitats en el que més falta et fa, és un company de cordada. L’escalada n’és un exemple però en podríem trobar més, la bicicleta de muntanya, el trail-running o fins i tot la caça arriscada de fongs deliciosos (coneguts com a bolets). Individus del món UNIU-VOS i compartiu les vostres experiències, això ens fa grans. I que colló… al cap i a la fi, acaba essent molt més divertit!
saltamarges.wordpress.com 