No estic boig per fer el que faig. Pero en canvi sí que ho estaria, si no ho fes, ja que no seguiria la meva progressió natural.
I ho diu una persona que esta a punt de passar-se més de 8 dies escalant (i vivint) la paret vertical més alta del planeta per desprès tirar-se muntanya avall amb un vestit d’ocell. I el millor de tot, en unes condicions de progressió de fred i vent molt severes.
El dijous passat, aprofitant la projecció dels curtmetratges guanyadors del Festival de Cine de Muntanya de Torellò que l’entitat excursionista La Talaia organitza ja des de fa uns anys al Cinema Bosc, vaig tenir la sort de veure The Asgard Project. La magnífica pel·lícula, produïda i protagonitzada pel gran Leo Houlding i patrocinada per Nokia (i es nota) narra de forma entretinguda les aventures d’aquets alpinistes al llarg de les prèvies i l’ascens de la reconguda paret de la serralada artica.
La frase em va impactar des del primer moment que la vaig sentir, ja que per fi, i d’una vegada per totes vaig obtenir una resposta clara i entendora per a tots aquells que em pregunten perquè faig el que faig. Salvant les distàncies (tant físiques com temporals) en moltes ocasions la gent em pregunta perquè corro per les muntanyes. Em sembla que ara ja ho tinc clar. Sense perdre el seny ni el sentit comú la progressió òbvia de tota persona que comenci a còrrer d’un dia per l’altre, és acabar fent maratons i ultramaratons. Ja ho sabeu, al loro, que això enganxa!
saltamarges.wordpress.com 