Buscant els punts blaus…

A finals de la setmana passada vàrem realitzar el que comença a ser una tradició cada final de juliol, una ruta de muntanya express d’un parell de dies, en aquesta ocasió per la Cerdanya Nord. Si l’any passat ens vàrem animar a fer la Cavalls de Vent, enguany ens vàrem decantar per la Ruta els Estanys Amagats. En total més de 73 quilòmetres i un bon grapat de desnivell acumulat que ens vàren sorprendre des del primer moment, ja en les primeres rampes sortint des de Meranges.

Tot i que la ruta es pot fer perfectament en Sub-24, nosaltres la vàrem realitzar en un parell d’etapes. La primera des de Meranges a Cap de Rec i la segona des de Rec, altre cop fins al punt de sortida. Des del principi teníem clar que la primera part del recorregut acumulava més desnivell i quilometratge, el que no ens esperàvem era una diferència tan forta entre les dues etapes, ja que la segona part del recorregut (la que acumula menys desnivell) quasi tot el seu recorregut estava compost per amples pistes de terra.

Els refugis guardats de la ruta són escasos, cosa que compliquen la logística en el cas de provar la ruta en més dies. De totes maneres, els poquets que trobem son acollidors. El que nosaltres varem escollir, el de Cap de Rec, per a refer-nos de les ferides de guerra de la primera etapa, ens vàren cuidar i alimentar de primera.

Cadí - Moixeró des de Cap de Rec

Si alguna cosa però, hem de criticar (sempre de forma constuctiva) són les deficiències en el marcatge. Per sort portàvem el track en el GPS i el mapa de la ruta (tampoc massa detallat), d’altra manera molt possiblement ens hauguèssim perdut molt freqüentment. Després de dos dies buscant i rebuscant els punts que marquen el recorregut de la Ruta dels Estanys Amagats, puc dir que ben pocs en vàrem trobar.

Rebuscant amb el GPS

Read Full Post »

#motivatiON

La motivació extrínseca és originada per la presència d’un estímul que, en si mateix, és aliè al procés d’aprenentatge; pot ésser formulada en sentit positiu, és a dir, com a premi —motivació gratificant—, o en sentit negatiu, és a dir, com a càstig —motivació aversiva—. En canvi, la motivació intrínseca es troba íntimament relacionada amb l’objecte d’estudi; en aquest cas és el mateix aprenentatge o l’expectativa d’aprenentatge (o millora, nota del bloguer) allò que desvetlla l’interès de les persones (alumnes, en el text original), allò que genera, per tant, motivació.

Us ha quedat clar? Perque si desprès d’això encara no teniu prou motius per a sortir a còrrer ja no se que més us puc explicar.  A sí, que si necessiteu excuses, a mi no em busqueu, millor feu una cerca a la Gran Enciclopèdia Catalana. A vegades dubtem, a vegades titubejem, a vegades tenim mandra de fer coses, però fins que no arribem als primers camins de terra no ens adonem com és de necessari sortir a fer la cabra pel monte.

I amb el bloc 3/4 del mateix: feia 15 dies que amb prou feines havia escrit un petit post. La feina és la feina, però avui vull aprofitar per rependre el fil. M’ajuda escriure i espero que a vosaltres també la seva lectura, per desconectar i passar una mica de la tele, tot sigui dit. Feu-me un favor, perdoneu-me i no m’ho tingueu en compte, que no s’obre un auditori com el nostre cada dia, llegiu el bloc i acitveu el botó motivatiON, la resta vindra sola.

Quina motivació és la vostra?

Fotos: www.cuantarazon.com

Read Full Post »

Muntanyes d’escales

Desprès de baixar quasi mil esglaons a velocitat semi terminal i de jugar-nos els punts (no del carnet, si no del trau al cap), puc dir que els 16 dies d’estrés que acabo de passar han anat, quasi, a tomar vent en en tres hores. La fòrmula? Ben fàcil, 45 minuts de cotxe,  aparcament a Collbató i 19 quilòmetres per pujar i baixar de Sant Geroni, el punt més alt de Montserrat. Feia més de 12 dies que no escrivia ni corria  pel monte, però la feina és la feina i les obligacions manen.

Per sort, tot això ja comença a tocar a la seva fi. Un parell de mesos més i desprès un merescut descans per a recòrrer mil i una muntanyes i mil i un camins. Mentrestant i aprofitant el kit-kat puntual d’avui, ens hem escapat l’Oriol i jo a la bònica zona de Montserrat. Excel·lent recorregut ple de desnivell de pujada i baixada. Trencadís terreny, ple de pedres i mil escales. Amenitzat per un bon col·lectiu de muntanyencs (guiris amb xancles, estudiants pre-adolescents amb les feromones sortides, treballadors de la Renfe de convivències…), el pique i les rises han estat continues. I el millor de tot, sense presses però tampoc sense pausa, em completat la ruta amb un esmorzar discretet a preu de caviar. Ja ho sabeu doncs, si voleu conèixer una de les zones més boniques de Catalunya, prepareu-vos la carmanyola o si no ho pagareu molttttt car…

Read Full Post »

I jo que redimonis practico?

Fa temps que reflexiono sobre la definició clara del conjunt de carreres que proliferen en el nostre calendari, les seves variants en quant ha recorregut, desnivell, tipus de terreny,… ha fet que la definició que coneixíem fins ara i que les encasellava tampoc sense massa encert, DE o PER muntanya, hagi quedat desfasat ràpidament. El boom que pateix el mundillo del trail running, amb participants vinguts de moltes altres especialitats (triatló, ciclistes, pisteros i ruteros), ha afegit encara més confusió al sector i en moltes ocasions ens apuntem a una carrera sense tenir molt clar en quin terreny ens estem posant.

Com sempre, els nostres veïns francesos en això ens porten ja força temps d’avantatge i aquest dilema el tenen força clar. Aprofito doncs una petita classificació que em va passar en Ricard ja fa uns mesos per obrir un debat en el nostre sector. Feu-hi una ullada i parlem-ne.

• Trail running: distància fins a mitja marató, córrer sobretot en un entorn natural. Molt poc tècnic, zero autonomia.
• Cursa de muntanya: 15 a màxim 40 km en terme general d’un mateix camí d’anada i tornada o circular, sovint té un bon nivell tècnic. Zero autonomia.
• Skyrace: molt a prop de la carrera de muntanya, però a gran alçada.
• Marató +: 40 a 50 km, principalment en un entorn natural, podrà presentar alt nivell tècnic. Semi-autònomes.
• Trails: 50 a 80 quilòmetres, en un entorn natural, podrà presentar alt nivell tècnic. Autonomia o semi-autonomia.
• Ultra-Trail: 80-165 quilòmetres, sobretot en un entorn natural, podrà presentar alt nivell tècnic. Autonomia o semi-autonomia.
• Ultra distància: + de 165 km sense necessitat de controls,  en un entorn natural, alt nivell tècnic, semi-autonomia.

Read Full Post »

Peteixon

L’art de retirar-se a temps o arrastrar-se pels camins de Déu. Doncs sí, perquè no podem tenir sempre dies bons, a vegades hem de patir en solitud o en companyia, els nostres handycaps del dia a dia. A vegades el cansament, una mala digestió, una temperatura fora de l’habitual (massa fred o massa calor) o un excès de mal de caps del dia a dia, fan que una sortida amb tots els ingredients per a ser perfecte passi a ser una sortida peteixon.

En aquests casos sols podem fer una cosa, passar de l’activitat esportiva. O sigui abandonar les virtuts de l’esport i passar directament a les virtuts de l’activiat social.  Moments ideals per a conversar, riure, compartir experiències i batalletes de tots els tipus i colors. Ja ho veieu doncs, si no és un all és una ceba, però sempre hi ha una excusa per a sortir a córrer per la muntanya. Ala doncs, a provar-ho!

Read Full Post »

Els reptes del mestre

Desprès d’una temporada d’esquí bestial el gran Kilian és preparara per a retomar els seus reptes particular, els Kilian’s Quest, entre cursa i cursa de muntanya. Tot i que no us cridi massa l’atenció feu una ullada al vídeo, ben editat agafen ganes de llançar-se ara mateix a la muntanya. Natura en estat pur.

I per cert, estigueu atents als propers dies, tenim nou repte personal a la vista amb algunes sorpreses i propostes molt interessants per a tots vosaltres. Estigueu atents!

Read Full Post »

Dissabte apostoflant!

Quin cangueli, quina por que tenia per a la cursa d’aquest dissabte! Una marató experimental de muntanya per la zona de l’Anoia, amb la meitat de desnivell positiu que la del Congost de fa menys d’un més. Es preveia ràpida, molt ràpida, però si ús he de ser sincer, no m’imaginava fer el temps que vaig fer.

Amb unes sensacions completament diferents a les que vaig tenir l’anterior diumenge a la cursa de la Talaia, aquest dissabte vaig gaudir (encara que per a molts de vosaltres costi d’entendre) com un enanu. I molt possiblement aquesta energia és veiés recompensada amb un temps que, tot i quedar molt lluny del primer, per a mi va ser sorprenent. En total 4 hores i 54 minuts per a superar els 42 quilometres lineals i els 1.500 metres de desnivell ascendents del recorregut.

Atenció a en Jordi i en Toni, mans al cronometre.

Recorregut típicament del Penedés amb força pistes, molts sube-y-bajas i amb gran part del recorregut exposada al sol. Bon ambient, sobretot molt familiar i un dia espectacular (amb una temperatura de luxe). Tot això amenitzat per la companyia d’un grup de corredors amb el que vàrem compartir quilòmetres i converses d’allò més variades.

El salt de lAngel

No us enganyaré però, dient-vos que tot va ser com un camí de roses, ja que no va ser fins a final del primer terç del recorregut que vaig començar a agafar el ritme. Anant de menys a més i quasi recuperant el temps perdut respecte l’altre representació vilanovina a la cursa: els nois de l’Azimut, en Ricard i l’gnasi. Al final sols 4 minuts ens van separar a l’arribada a meta. Superats els problemes inicials, tot va anar com una seda, inclús la post-marató. Cap síntoma d’agulletes ni dolors articulars. Si l’entrenament de demà dona els seus fruits, encara acabaran caient els 77 quilometres de la Ultra-trail del Garraf!

Read Full Post »

I dissabte, la Marató dels Patidors

Doncs sí, dissabte toca altre cop marató, però en aquesta ocasió la rutina serà un pèl particular. Ni avituallaments, ni dorsals, ni bossa del corredor, ni inscripcions i per no tenir, no hi haurà ni manduca final. Això últim dependrà de la bona voluntat de la gent que s’hi ha apuntat, perquè com bé diuen els organitzadors en la seva web, serà benvigut qualsevol tuper que portin els i les participants.

La única cosa que tenim clar a dia d’avui és l’hora de sortida i el track que haurem de carregar en el GPS i seguir conjuntament amb el plànol (que també haurem d’imprimir-nos). I si encara no en tinguèssim prou de manualitats, també ens haurem de preparar el paper de control que haurem de segellar en els diferents controls de pas.  A corta-pega-y-colorea, s’ha dit!

Els responsables de la prova, els Patidors, s’autodenominen una organització multiesportiva i ens han preparat la Marató de les Tres Valls en un format P-Lab, o sigui, com a experiment de cara a organitzar més endavant la cursa de manera més ortodoxa. El recorregut uneix Torrelavit, Sant Pere de Riudebitlles i Sant Quintí de Mediona i respecta els quilometres originals tal i com marca la tradició.

Jo ja ho tinc preparat, fins i tot el mòbil per si he de trucar el 112, que els organitzadors ja ens han avisat que no ens vindran a recollir.

Read Full Post »

Ozu! Que caló!

Ganes li tenia a la cursa de la Talaia d’enguany i potser pels bons resultats de la marató de fa vint dies, pensava que la cosa aniria millor del que ha anat. Però tots tenim dies, dies en què has dormit més o en què has treballat meny… ajudant a descansar el cos abans d’una cita com aquesta amb 22 quilometres per endavant. Però està clar que ahir diumenge no va ser un d’aquests dies. A més a més, una calor històrica va endurir de manera espectacular el nou recorregut que estrenàvem enguany.

Tot i així, la cursa en línies generals va estar molt bé, avituallaments i bossa del corredor correctes, molt bon zona de sortida i arribada amb un ambientasu molt familiar (s’ha de notar que és la de casa), difícil de trobar en d’altres curses. En aquesta ocasió, a més, comptàvem amb un convidat de luxe que s’estrenava en el món de les curses de muntanya.

Arribant al Pic de l'Àliga

Desprès de llençar el repte pel bloc, un parell d’agoserats seguidors del web es van començar a entrenar per a superar els 11 quilòmetres del recorregut de la petita, de les dues curses. Un d’ells, per desgràcia es va quedar en el camí per motius personals i manca de temps. L’altre va seguir fent els deures fins el dia de la cursa i encara més! Li han quedat forces per explicar-nos-ho! Deixem doncs, que sigui en Marc, amb les seves paraules, el que expressi tot allò que hom sent abans, durant i desprès d’una bona cursa de muntanya:

El genoll esquerre em fot tant de mal que semblo un pirata, no m’atreveixo a doblegar-lo, el maluc dret també el tinc tocat, tinc una butllofa al peu però el cor i el cap mai no havien estat tant satisfets. Quan et proposes fites personals i les acompleixes, tens una enorme satisfacció que no et pot treure res ni ningú. M’havia preparat bastant bé, cada cap de setmana feia de 10 a 12 Km, però he de reconèixer que la cursa em venia una mica grossa: no acabo d’entendre perquè s’han de pujar 600 metres en tant sols 400, jo diria que una trialera no es per pujar-la, tota la vida les he vist baixar en bici i, encara que per baixar-les a peu també s’ha d’estar guillat. El meu nivell està massa lluny d’aquestes pretensions, hauria gaudit molt més de la mateixa cursa però per camins normals. Tot i així, el fet de preparar-me per aquesta cursa m’ha fet adonar que m’encanta anar a córrer per la muntanya, disfruto del fet de córrer i d’adonar-me que deixo els problemes enrere per concentrar-me en el que estic fent. Potser em costarà tornar-me a inscriure en una cursa, però jo i la muntanya ens tornarem a veure cada cap de setmana.

Ja ho veieu, tot i les seqüeles físiques i les reticències sobre la duresa del recorregut n’estic segur que repetira, ja ho veureu!

Prova gràfica que demostra la participació d'en Marc a la cursa

Read Full Post »

Entrevista a l’home estratosfèric

Ja em perdonareu, però avui poques coses més puc afegir a la transcripció literal de l’entrevista que varen realitzar el passat dia 30 de març a la Contra de La Vanguardia al gran atleta Kilian Jornet. Us adjunto l’entrevista i el link de la mateixa, per si voleu revisar l’original de la mateixa:

Entrevista original d’Ima Sanchís extreta de l’edició digital de La Vanguardia (podeu trobar l’original aquí) del passat dijous 30 de març:

Kilian Jornet, (cuatro veces) campeón del mundo de skyrunning (carreras por montaña)

Foto: Kim Manresa

Las editoriales suelen contratar a un escritor para recoger las vivencias de los deportistas, pero Kilian quiso escribirlas él. ‘Córrer o morir’ (Ara Llibres) es magnífico, sorprendente en su madurez y emocionante en su humildad. A los cinco años ya había ascendido al Aneto, a los diez atravesó, con su osito de peluche, el Pirineo. “Mi hermana y yo abríamos camino. Mis padres nos dejaban equivocarnos; así aprendimos, divirtiéndonos. Adoro la montaña, en invierno hago esquí de montaña (tres veces campeón del mundo) y en verano carreras (cuatro veces campeón del mundo de skyrunning, una de las pruebas físicas más duras del planeta)”. Bicampeón mundial de Ultra Trail del Mont Blanc.

Un reto cada vez mayor? Sí, porque las carreras no las valoro por las victorias.

¿? Dentro de 40 años no voy a acordarme de si llegué el primero o el segundo. Me acordaré de las emociones que he sentido y que son muy distintas según el reto. Imagine lo que se puede sentir dando la vuelta al lago Tahoe, en California, 280 km, 38 horas corriendo…

Mmmm, imposible. Estás muy fatigado, pero todo se intensifica: los olores de la tierra, la luz. Llegas a tener alucinaciones y sentir emociones más fuertes en tu imaginación que en la realidad.

¿A qué se refiere? En la Diagonal de los Locos, travesía de la isla de la Reunión, 24 horas de carrera, me puse a llorar a 20 kilómetros de la meta: iba tan cansado que para distraerme imaginé lo que sentiría al cruzar la línea. Ganar fue menos emocionante.

Es usted un explorador de sí mismo. Sí, poner el cuerpo al límite me hace llegar a lo más hondo de mí mismo. En la montaña aprendes que eres muy pequeño, una piedrecilla que baja o una tormenta te pueden eliminar del mapa, y eso me hace relativizar mucho las cosas y entender lo que es importante: ¿Para qué me sirve el deporte? ¿Para ganar dinero?, ¿para ser conocido?…

Entre otras cosas, ¿no? Lo único que queda son las vivencias y las cosas que has sentido. Saber que puedo correr 1.000 metros de desnivel en 30 minutos en un mundo en que los transportes te pueden llevar a una velocidad tremenda no sirve de mucho. Pero sí me sirve para conocerme, saber mis límites, mis recursos, mi capacidad de sacrificio, de asumir los errores.

Es usted más de una pieza que muchos cincuentones. A veces me he equivocado de camino, pero he aprendido que no sirve de nada lamentarse: tendré que asumir el error y recuperar ese tiempo perdido en la carrera.

¿Se le pasa por la cabeza abandonar? Sí, la noche antes de una carrera mientras vas hablando con un compañero de cosas banales, vas pensando en todas las posibles excusas, algunas de lo más locas, para no correr. Es una manera de quitarte presión.

¿También imagina la derrota? Cuando sales a entrenar imaginas la victoria, pero a medida que se acerca la carrera imaginas cómo te vas a sentir tú y la gente que te ha apoyado si pierdes.

¿Se fija en la cara de los contrincantes? Sí, veo en los ojos de los demás si están fuertes. Pero acabas conociendo más a los corredores por sus piernas y sus culos que por las caras, porque es lo que ves cuando corres.

¿Qué significa ganar? Conseguir un sueño, pero llegar el primero no siempre es ganar: si tú ya sabes que vas a ganar, esa no será una victoria porque no te aporta nada. Se gana contra uno mismo.

… A veces al cruzar la meta sientes rabia; otras, amor por todos los que han estado a tu alrededor; otras, orgullo o felicidad pura, y es entonces cuando te pones a llorar. Pero una vez has sentido una emoción así quieres volver a sentirla. Es como el amor: cada vez quieres más y más a menudo.

¿Cuál es la reacción más sorprendente que ha visto cruzando una meta? Uno cruzó la meta y se quedó más de dos horas sentado en el suelo, absorto, ido.

¿En qué piensa durante esas carreras de 40 horas? En lo mismo que pensaría si estuviera sentado, en lo que tienes que hacer la próxima semana o cualquier cosa que te distraiga. Conocemos perfectamente nuestro cuerpo, pero no sabemos nada de nuestro cerebro, y te puede jugar muy malas pasadas.

¿De qué tipo? De repente sientes ganas de abandonar. A veces a mitad de carrera no puedes más y, sin embargo, al final te encuentras con mucha más fuerza; o escuchas en tu cabeza una y otra vez el mismo estribillo, como me ocurrió en la vuelta al lago Tahoe: ¡cinco horas con las mismas dos frases!

38 horas de carrera sin dormir, ¿qué pasa cuando llega la noche? Sólo ves tus pies, lo que ilumina el frontal, y escuchas tu respiración. Entras en unas espirales de concentración que ponen tu mente en estados muy frágiles. Hay gente que ha alucinado con que los árboles le atacaban, yo alguna vez he oído voces, pero era consciente de que era mi mente.

¿Y no pasa miedo? Sí, por cuestiones físicas, a veces corres junto a un precipicio y sabes que si resbalas te matas. Pero superarlo es una explosión de adrenalina. El deporte nos lleva a intentar controlarlo todo y las incógnitas nos dan miedo, pero sin miedo no hay emoción.

¿Cuántas veces se ha preguntado por qué corre? Muchísimas, y me lo sigo preguntando. Probablemente corro para encontrar la respuesta. Crecí en un refugio de alta montaña, un pico en el que hacían noche los excursionistas, así que el patio de casa era la montaña.

Entiendo. La montaña es algo que necesito para sentirme seguro y vivo. Levantarme por la mañana, ver kilómetros de bosque, que el viento me dé en la cara…

¿Qué es para usted lo fundamental? La felicidad. Para ser feliz debo ver felices a las personas que me rodean. Y debo disfrutar de lo que hago.

Read Full Post »

La Talaia, altra vegada!

Diumenge, tot s’ho gasta i tot s’ho menja, o dit d’un altre manera, Cursa de la Talaia. Com dèiem l’any passat, la de casa! Els organitzadors de la cursa ens han preparat un matí ple d’activitats molt complert i interessant, presentant la cursa en format dual d’11 i  de 22 Km i, per aquells menys agoserats, en caminada d’11 km.

Aquest any la cursa quasi posa punt i final a la temporada, ja que en breu el calendari laboral començarà a possar-me les cosses una mica més complicades a l’hora d’entrenar. Potser per això me l’agafo amb una especial il·lusió. He tingut sort a més, perquè en aquesta ocasió el circuit de 22 quiloetres s’ha modificat, endurint-l’ho una mica més.

Per cert, tots aquells que vulgueu ajudar i donar un cop de mà, no dubteu en dir quelcom. En aquest tipus d’activitats sempre hi ha feina, com a controlador en una cruïlla, donant un cop de mà a organitzar la sortida o si no, com a suport en un dels multiples  avituallaments. Va no sigueu mantes i animeu-vos a passar un matí divertit a la muntanya.

Read Full Post »

El gran Olmo

Injustament oblidat, injustament tenia apartat d’aquest bloc el gran Marco Olmo, però ha arribat el moment de possar-hi remei. Poc donat a agregar a tort i a dret al Facebook, ahir no me’n vaig poder estar i vaig acceptar la proposta de la web d’enviar una invitació al Sr. Olmo. Sorprenentment en 5 hores m’ha respost, fet que justifica sobradament dedicar-l’hi un post.

Pels qui no el coneixeu, en Marco Olmo es dedica a córrer per la muntanya amb un currículum excepcional. Entre d’altres ha guanyat un parell de Ultratrails de Montblanc (166 quilòmetres i 9.500 metres de desnivell), les del 2008 i 2009 abans que en Kilian Jornet entrés en acció. Res d’això no tindra res d’especial (¿?) si en Marco no tingués 58 anys i molt poca experiència en el trail running en la primera de les victòries de la gran cursa dels Alps. Després de la primera victòria en van seguir d’altres, especialment interessants les de Gran Canàries i moltes altres participacions en curses de llarga distància i per etapes (entre d’altres un parell d’edicions de la Marató de Sables).

Després d’una ràpida però profitosa carrera, li ha arribat el moment dels reconeixements i entre d’altres n’hi ha un de molt especial. L’any passat una productora italiana li va dedicar un documental, un documental molt emotiu on es relata de forma extensa i detallada l’experència d’aquest màgnific corredor. Feu una ullada al vídeo promocional, val la pena.

Read Full Post »

Font-Romeu “si no pasa nada, no hay problema”

Parteixo de la base contrastada des de fa alguns mesos, que tinc inherent (adquirida de forma natural) a la meva persona una component de malastrugança, de gafe, de mala sort o com li vulgueu dir que em persegueix de forma obsessiva com si aquesta no tingués altra persona a maltractar. De totes maneres m’agradaria constatar però, que els fets que a continuació relataré i que van succeir al llarg del viatge d’anada, tornada i en la mateixa cursa de Font-Romeu, d’ahir diumenge, no poden atribuir-se a una sola persona sense que aquesta sigui una mena de Messi de la mala sort. I ja sabeu que jo de futbolista no en tinc res…

16-1-2011, crònica d’un cúmul de despropòsits

Despropòsit 1: recerca i captura del certificat mèdic

La reglamentació francesa estipula que per córrer una cursa de muntanya s’ha de presentar un certificat mèdic que en el nostre país cap metge de capçalera ens pot firmar. Per tant, de forma irremeiable i dura haurem de pagar un centre “especialitzat” (el mateix que us certifica el carnet de conduir o permís d’armes, ja em direu…) o demanar hora per triplicat a medicina esportiva al Hospital de San Antoni. En el meu cas però, vaig optar a recòrrer al mercat negre, primer estirant cables i contactes (gràcies a tots per la paciència) i desprès intentant localitzar un certificat encara que fos firmat per un doctor en Antropologia, com així va ser. Un consell, si us trobeu algun dia en una situació similar, no dubteu a recòrrer al Celler més concorregut del centre de la Vila, allà sempre hi podreu trobar algú que us pugui donar un cop de mà.

Despropòsit 2: arribar a l’hora a la recollida de dorsals

Tots coneixem l’estima que ens tenen als “espanyols” a l’altra banda de la frontera, tot i això encara em sorprenc cada cop que tinc la mala sort de constatar-ho en les meves carns. 5 minuts de retard sobre el tancament de la recollida de dorsals ens van impedir recollir el dorsal, la samarreta i la bossa del corredor a la línia de sortida. 5 minuts infranquejables que ens van fer perdre l’opció de córrer amb dorsal però que per sort, ens van impedir tambè ensenyar el certificat mèdic. C’est FERMÉ. Com a mínim ens vam evitar el mal tràngol d’haver d’ensenyar el certificat falsiforme.

Despropòsit 3, el millor: sortir (i encara que sembli recorrent) a l’hora de la línia de sortida

Desconeixo si algun membre de l’organització ens tenia una especial mania, però si no era així hi havia moltes raons que ho podríen fer pensar. Arribar confiats en què la nostre sortida és a les 9:15, canviar-nos per veure la sortida de les 9:00 (l’organització va preparar diverses sortides segons la distància de la cursa) i un cop aquests han sortit, veure que els únics paios que quedem en el carrer comercial de Font-Romeu amb malles (però sense dorsal) som nosaltres, no té preu. Obliguem a l’altre Oriol del grup a preguntar què esta passant i la organització li diu que han unificat les dues sortides. La mirada posterior a les explicacions és impagable, llàstima que no la vam poder assaborir, ja que ens van faltar cames per recuperar el temps perdut respecte a la resta de corredors. La gent del carrer sense entendre massa cosa van decidir aplaudir-nos, com si del cotolengo fossim sortits i necessitèssim una mica d’ànims i esperances.

Despropòsit 4: aconseguir les samarretes de forma semi-clandestina

I si desprès de tot això aconsegueixes arribar a meta sense haver caigut dins el mar enorme de gel (de neu ben poca en vàrem veure) i sense morir ennuegat per una torradeta amb formatge blau de l’avituallament, molt possiblement encara t’estaràs plantejant l’últim objectiu del dia, aconseguir la samarreta conmemorativa a qualsevol preu… I sí, al final ho vàrem aconseguir i si voleu saber la manera més practica i ràpida de fer-ho us haureu d’esperar a trobar-nos per aquest mons de Déu. Com espero que entengueu, no deixaré per escrit allò que em pugui vincular a un acte, diguem-ne “fora de llei”. I encara que sembli mentida, tot i aquestes batalletes (sembla mentida la d’històries que et poden passar en 18 hores) i moltes més, la sortida va ser un èxit. No, si ja ho deia el senyor del bar on vam esmorzar, si no pasa nada, no hay problema.

Read Full Post »

Encerrona matinal…

… o com sortir a córrer amb un parell de bombers, en Perellò i un gos i no morir en l’intent. Després d’un cap de setmana de bon espectacle al teatre (impressionant l’espectacle honest i sincer de Titzina Teatre), avui tenia com a tasca destacada a primera hora del matí, anar a estirar les cames una miqueta pels camins de Mas de l’Artís. Entre una cosa i altre, portava ja algunes setmanes sense córrer fora de l’asfalt per aquesta zona i en tenia ganes.

I tot el show a començat a les 8 i algu del matí amb un sms d’en Xavi Perellò, feia una volta amb bici i em convidava a apuntar-m’hi. Molt amablement he desestimat la oferta, tenia reunió a les 12:00 i no tenia temps, tot i això li he comentat que jo anava a córrer i que ens veuriem al punt de sortida. Dit i fet, però amb sorpresa a l’arribar al lloc d’encontre.  Entre jubilats caminants i  mountainbikers, he vist en Pere vestit amb bambes i pantaló curt. Però no anàveu en bici? Resposta negativa, pel que sembla ha de ploure i en Perellò no vol netejar la bici. Al final arriba en Xavi i ens comunica que en Jaume també ve, acabaramus.

En fi, al final ja us el podeu imaginar: 13Km amb el cor en un puny i traient els pulmons per la boca. Recorregut variat, entretingut i divertit que inclourem en la plantilla d’entrenaments. I què dir del ritme? Com resa l’altre títol que tenia pensat per a l’article: 4 galgos para un pichon…

Read Full Post »

Kilian al quadrat, al de lectura obligatòria

Avui he decidit reprendre la secció de lectura obligatòria que tenia mig oblidada des de fa algunes dies. Aquest cop us faig un parell de recomanacions, i totes dues amb el gran Kilian Jornet com a protagonista.

En la primera proposta el trobem a la portada de la revista Outdoor amb el pitrall al pit camí de guanyar la seva tercera Zegama Aizkorri. Revista per amants de les activitats a la natura, amb un petit tast de 16 pàgines en format digital. Feu-hi una ullada, resulta interessant.

La segona de les propostes té un format molt més contemporani i modern. En Kilian, amb el patrocini de la marca de tèxtil i calçat Salomon, porta a terme des de fa un any el projecte Kilian’s Quest. Quan el calendari de curses i estudis ho permet el gran corredor s’embarca en grans reptes a ritme de trail running. Gran rutes que supera a una velocitat impensable fins fa un parell d’anys. En aquesta edició el repte ha estat la travessa dels Pirineus des d’Hondarribia fins a Cap de Creus. Del 31 de maig al 6 de juny, en Kilian realitzarà en 7 etapes un total de 696 Kilòmetres, amb un desnivell positiu de 35.717metres (l’equivalent a 3 Everst i ½). Salomon a posat al servei del repte els millors mitjans disponibles per a publicitar l’esdeveniment. Càmeres amb helicòpter, bombardeig d’informacions en la majoria de xarxes socials, i fins i tot, un servei web per a seguir en directe i en tot moment en Kilian. Queda molt poc temps per a que s’acabi el repte, no ho dubteu i feu-hi una ullada, és impressionant.

Read Full Post »

Kilian Blog’s

Fa un parell de dies que tinc el blog una mica abandonat, però la feina és la feina. Aprofito 5 minuts abans d’anar a fer la cabra pal monte, per a penjar-vos un nou blog de lectura (o visita) obligatòria per tots aquells amants de les sortides a la muntanya a tota velocitat.

Senzill homenatge a un dels millors atletes d’aquest país i curiosament del menys coneguts entre la gran població sedentària de l’estat. Són les grandeses d’aquest magnífic país, on paguem i admirem més a un tio (carregat obscenament de duros, com diria el meu avi) que en prou feines corre darrera d’una pilota 90 minuts, que a un atleta de la mida d’en Kilian Journet. Si no el coneixeu, no dubteu a clicar sobre l’enllaç, Kilian Blog. Com a mínim per a fer una mica de justícia.

Read Full Post »

De difícil comprensió…

Perquè el llegir no ens faci perdre l’escriure, ús adjunto la última perla bibliogràfica que he trobat per Internet.

De difícil comprensió, com bé recorda el títol, però amb un format prou interessant ús recomano que feu una ullada (dir-ne lectura seria molt  agosarat) a Trail Magazine, revista alemanya de temàtica Trail Running.

Apa! ja teniu feina per vacances.

Read Full Post »

La de casa… de tota la vida

El proper diumenge 18 d’abril és celebrarà a la nostre ciutat la 7ª edició de la Cursa de muntanya de la Talaia. Enguany es repetirà l’opció del doble recorregut (10 i 21km) de l’any passat i s’afegeix, com a novetat més important, la proposta de dues caminades populars.

No ús ho penseu massa, apunteu-vos-hi. La distància curta és una molt bona opció per aquells de vosaltres que ús voleu estrenar en l’art de córrer per la muntanya . I per aquells que vulgueu una opció mes tranquil·la podeu provar la caminada (en una doble opció de 10 o 15Km).

Podeu trobar mes informació a la web de la cursa o a la pàgina web de l’Agrupació Excursionista la Talaia.

Read Full Post »

Solomon ante el peligro

S’ha de reconèixer que Salomon no és sant de la meva devoció, o com a mínim així era fins no pas massa. Imagino que el seu treball de màrqueting, regat amb una ingesta quantitat indignant de diners per un sector com el nostre i el fitxatge d’en Kilian Jornet per al seu equip de competició, hauran fet detonar alguna neurona pseudo-paralitzada del meu cap, que ha despertat un interès sobtat en la marca i els seus productes.

Imagino que com la majoria de vosaltres, la meva relació amb la marca va començar amb la compra d’una bamba¿?-bota de muntanya per anar de tant en tant a la muntanya. Que desprès de moltes sortides (mes o menys pantus) van acabar desenvolupant taques de guix i pintura al pis, adoptant una nova imatge força peculiar.

No vaig tornar a connectar amb la marca fins anys mes tard, un dia en què vaig descobrir les noves  XA PRO 3D. Les vaig comprar i les vaig provar i el resultat no va poder ser més desastrós. La poca amortiguació del taló (recordem que sóc del tipus corredor gruixut), l’excès de sensibilitat en la zona de metatarsià i l’aparició d’una desagradable i duradora butllofa, em van fer descartar ràpidament la bamba per a les curses de muntanya. Des d’aquell moment les sabatilles varen passar a formar part de l’equip de trekking. Amb elles vaig fer el Tomb de l’Olla o el Pedraforca. Sorprenentment en aquest camp les bambes s’han comportat de manera excepcional.

Desprès d’aquest primer fiasco vaig decidir seguir el camí marcat per les marques mes tradicionals de calçat esportiu (Mizuno, Brooks i Asics), provant forces models. Amb algunes d’elles hi he acabat corrent mitges i maratons i d’altres simplement les he descartat.

Paulatinament, amb l’increment de la distància de les curses i amb la duresa del tipus de terreny, em va tornat a venir al cap la idea de provar algun dels models Salomon. Per la meva sorpresa, cada dia es veuen més sabatilles de la marca en el circuit de curses de muntanya (Speedcroos, XT Wing o les mateixes XA PRO), i em sorprenc perquè la meva experiència amb la marca no ha estat del tot profitosa. Haurà arribat però l’hora de canviar d’opinió?

Entre algunes candidates per canviar el “xip” tinc les S-LAB 2. Vosaltres què en penseu? Algú pot aportar alguna opinió? Probablement acabin caient les noves SLAB-2 o les XT Wing 2. Dos models amb algunes novetats prou interessants (en primer lloc han canviat la llaçada asimètrica, per a mi una innovació completament innecessària).

I si no en teníem prou, Salomon ens sorprèn amb una motxilla (petita, de 5L) que en Kilian va desenvolupar la passada temporada. Però bé, això són figues s’un altre paner…

Read Full Post »

És temps de còrrer…

No hi ha res millor per a recuperar-se tranquil•lament d’una marató, que una bona sessió de sofà i lectura relaxant.

En aquesta ocasió ús presento una nova proposta, Running Time. Revista amb una secció de trail força interessant. Podreu llegir els articles cliclant sobre la llista d’enllaços que trobareu ordenats per categories (training, run&races, gear i profiles).

Read Full Post »