Ozu! Que caló!

Ganes li tenia a la cursa de la Talaia d’enguany i potser pels bons resultats de la marató de fa vint dies, pensava que la cosa aniria millor del que ha anat. Però tots tenim dies, dies en què has dormit més o en què has treballat meny… ajudant a descansar el cos abans d’una cita com aquesta amb 22 quilometres per endavant. Però està clar que ahir diumenge no va ser un d’aquests dies. A més a més, una calor històrica va endurir de manera espectacular el nou recorregut que estrenàvem enguany.

Tot i així, la cursa en línies generals va estar molt bé, avituallaments i bossa del corredor correctes, molt bon zona de sortida i arribada amb un ambientasu molt familiar (s’ha de notar que és la de casa), difícil de trobar en d’altres curses. En aquesta ocasió, a més, comptàvem amb un convidat de luxe que s’estrenava en el món de les curses de muntanya.

Arribant al Pic de l'Àliga

Desprès de llençar el repte pel bloc, un parell d’agoserats seguidors del web es van començar a entrenar per a superar els 11 quilòmetres del recorregut de la petita, de les dues curses. Un d’ells, per desgràcia es va quedar en el camí per motius personals i manca de temps. L’altre va seguir fent els deures fins el dia de la cursa i encara més! Li han quedat forces per explicar-nos-ho! Deixem doncs, que sigui en Marc, amb les seves paraules, el que expressi tot allò que hom sent abans, durant i desprès d’una bona cursa de muntanya:

El genoll esquerre em fot tant de mal que semblo un pirata, no m’atreveixo a doblegar-lo, el maluc dret també el tinc tocat, tinc una butllofa al peu però el cor i el cap mai no havien estat tant satisfets. Quan et proposes fites personals i les acompleixes, tens una enorme satisfacció que no et pot treure res ni ningú. M’havia preparat bastant bé, cada cap de setmana feia de 10 a 12 Km, però he de reconèixer que la cursa em venia una mica grossa: no acabo d’entendre perquè s’han de pujar 600 metres en tant sols 400, jo diria que una trialera no es per pujar-la, tota la vida les he vist baixar en bici i, encara que per baixar-les a peu també s’ha d’estar guillat. El meu nivell està massa lluny d’aquestes pretensions, hauria gaudit molt més de la mateixa cursa però per camins normals. Tot i així, el fet de preparar-me per aquesta cursa m’ha fet adonar que m’encanta anar a córrer per la muntanya, disfruto del fet de córrer i d’adonar-me que deixo els problemes enrere per concentrar-me en el que estic fent. Potser em costarà tornar-me a inscriure en una cursa, però jo i la muntanya ens tornarem a veure cada cap de setmana.

Ja ho veieu, tot i les seqüeles físiques i les reticències sobre la duresa del recorregut n’estic segur que repetira, ja ho veureu!

Prova gràfica que demostra la participació d'en Marc a la cursa

Read Full Post »

La Talaia, altra vegada!

Diumenge, tot s’ho gasta i tot s’ho menja, o dit d’un altre manera, Cursa de la Talaia. Com dèiem l’any passat, la de casa! Els organitzadors de la cursa ens han preparat un matí ple d’activitats molt complert i interessant, presentant la cursa en format dual d’11 i  de 22 Km i, per aquells menys agoserats, en caminada d’11 km.

Aquest any la cursa quasi posa punt i final a la temporada, ja que en breu el calendari laboral començarà a possar-me les cosses una mica més complicades a l’hora d’entrenar. Potser per això me l’agafo amb una especial il·lusió. He tingut sort a més, perquè en aquesta ocasió el circuit de 22 quiloetres s’ha modificat, endurint-l’ho una mica més.

Per cert, tots aquells que vulgueu ajudar i donar un cop de mà, no dubteu en dir quelcom. En aquest tipus d’activitats sempre hi ha feina, com a controlador en una cruïlla, donant un cop de mà a organitzar la sortida o si no, com a suport en un dels multiples  avituallaments. Va no sigueu mantes i animeu-vos a passar un matí divertit a la muntanya.

Read Full Post »

Entrenament col·lectiu, comparses 2011

Diria que mai, però mai, havia compartit activitat física amb tanta gent i és que  molt possiblement poques activitats esportives poden superar en número de participants a les Comparses de Vilanova i la Geltrú.

Els que sou de Vilanova ja les coneixereu i els de fora potser les haureu vist per la televisió, però fins que no hi ets no ho pots entendre. En certa manera passa el mateix que amb la patum de Berga. Milers i milers de parelles (fins a 8.000) saltant i ballant pels carrers, vestits segons els cànons de la seva entitat, des de primera hora del matí. Carregats amb caramels (la quantitat varia segons la masculinitat del comparser), es belluguen per la ciutat sense tenir, aparentment, un rumb massa fix. On s’ha vist?

Encisat per aquesta romeria sense direcció clara, aquest any he agafat el GPS de muntanya per intentar comprendre el comportament erràtic de la situació. No us feu massa il·lusions però el resultat, tot i ser desconcertant, no deixa de ser molt curiós. Feu una ullada al vídeo i extreieu-ne les vostres conclusions. Deambulem de forma desaforada i fem menys quilòmetres dels que ens semblen i possiblement ens surtin molt més cars que els d’un dia d’esquí. I sí, és cert, la mitja part cada any és més llarga…

Algunes dades d’interés:

Quilometres totals: 5,09

Temps en moviment: 1:25m

Temps parat: 3:35

Mitja total: 1,0Km/h.

Mitjana en moviment: 3,6km/h

Read Full Post »

Tancat per Carnaval

Nois! El títol ho diu tot. Tanquem 4 dies per Carnaval, que a Vilanova és festa grossa.

Sigueu pacients que en breu tornem a estar aquí amb moltes novetats i amb el concurs del primer aniversari del blog a punt. I si teniu lliure aquest cap de setmana no dubteu a passar-vos per la capital del Garraf, alguna activitat ho altre de ben segur trobareu.

Read Full Post »

El ladrón de bicicletas…

…com la peli, però que de nostàlgic i antològic no en té res! Alguns ja ho sabeu, d’altres potser no, però ahir, en algun moment del dia, li van robar la bici a l’Eva al pàrquing (per dir-ho d’alguna manera) de l’estació. La indignació, com ja us podeu imaginar, va ser majúscula. Com podem permetre un pàrquing sense il·luminar, darrera una tanca d’obres i sense cap tipus de control o vigilància en una ciutat que es declara amiga de la bicicleta?

I ara què? Avui, he passat per la policia municipal i part de pagar 60 cèntims de la zona blava, no n’he tret massa aigua clara. Passàven 2 minuts per sobre l’horari del servei i tot tancat. Nois i noies preneu nota, l’horari d’atenció és de 9:00 a 13:00 i de 16:00 a 19:00. El que sí que m’han comentat és que he de tornar-hi amb una foto de la bici o amb la factura de la mateixa. Apunteu altre vegada i sigueu previsors, agafeu la bici, la càmera de fer fotos i cap a cal notari. D’altre manera, si teniu una bici de l’any 80 que li va tocar en un sorteig a un dels vostres parents, poca cosa podreu reclamar.

Per si de cas jo donaré veus a les botigues de bicicletes (potser és inútil, la bici possiblement estarà a Tombuktú) de la ciutat i adjuntaré tot seguit les dades del vehicle a pedals, per si algú la reconeix:

• Marca: Torrot
• Model: Venezia
• Color: Verd
• Trets identificatius:
  • Enganxina en la roda de davant, hi posa 20€ amb la lletra de cal Iturat
  • Cistell amb clau, si teniu dubtes pregunteu-l’hi si té la clau ell/a i té coll_ns de separ-lo de la bici.
  • Punys d’espuma, amb sistema anticacus (possiblement volguèssin els punys i no els hi va quedar mes remei que robar el vehicle sencer).
  • La roda de darrera porta un radi trencat.
  • Les manetes de fre son Shimano i brillen molt.

Us adjunto una foto d’un model similar, tot i que la nostra és de diferent color.

Read Full Post »

El repte col·lectiu: 10 pel dia 10

Fa dies que volia llençar la proposta, de fet la data asenyalada era Cap d’Any però amb el conjunt de bons propòsits de cadascú, vaig pensar que acabaria passant desapercebuda. Ara que ja han passat 26 dies, per molts de nosaltres els benintencionats propòsits de principis d’any han passat a millor vida.

Llenço ara doncs, un repte per a tots aquells de vosaltres que correu d’amagat o de forma secreta i que feu tirades d’entre 5 i 6 quilòmetres entre setmana. Una proposta que us ajudarà a agafar les bambes i les malles noves més sovint del que ho feu habitualment i us esperonarà a guanyar ritme i quilòmetres.

Les curses de 10 quilòmetres des de sempre han estat una bona distància per estrenar-se amb el pitrall (dorsal per als neòfits)  i començar a destrossar les samarretes a cop d’imperdible. La distància és ideal si la preparem amb força cura alguns mesos abans i, mira quina casualitat, que d’aquí tres mesos (concretament el 10 d’abril, pilleu el títol del post ja?) a Vilanova es celebra la cursa de la Talaia en una doble distància 10 i 21 quilòmetres.

No sigueu pòtols, doncs. Coneixo ja força gent que de mica en mica agafa rodatge, no m’obligueu a dir noms i apunteu-vos de forma alegre i feliç al repte. El dia 10 quan més siguem més riurem…

No vull sortir sol a la foto del 2011!

Read Full Post »

Popularitzant-me

Feia temps, molt de temps, que no corria amb tanta gent al meu voltant. Possiblement la última cursa massificada fou la dels bombers, la del 2008, amb més de 9.000 persones pels carrers de Barcelona.

Han hagut de passar però, dos maratons i unes 5 mitges de muntanya per a què m’atrevís amb la Cursa popular de Vilanova i la Geltrú. Potser de petit veia aquest fet mig social i mig esportiu com a una pèrdua de temps i energia innecessària i preferia destinar tot el temps del món i les mínimes energies possibles al sofaball (o l’art de l’estirament sobre els coixins del millor moble de la casa). Han passat molts anys i les coses han canviat, tot i que encara no em sentia capaç per a córrer la cursa vilanovina. Recordeu que a mi em tira la terra, la gravilla, la pols i el fang i més enllà de la citada cursa dels bombers, mai corro sobre asfalt.

Aquest any però, vaig patir una força interior en forma de neguit-neguitejador que m’empenyia a inscriure’m a la cursa a qualsevol preu. Sols va fer falta trobar al meu sogre Robert per confirmar la meva presència a la línia de sortida de davant del Condis. Ni la setmana duríssima que he passat, ni les poques hores de son que vaig patir (la culpa, el millor espectacle que fins al moment ha passat pel Principal, Voyagers Immobiles) van fer minvar el neguit que va esdevenir en cangueli a les 8:00 del matí del diumenge.

Tot i el poc entrenament acumulat a les cames, no vàrem acabar de fer un paper del tot dolent. 30minuts per a recórrer els 6,8 quilòmetres, que deixen un bon gustet de cursa. Al cap hi ha la fi, tal i com comentàvem amb en Pere abans de la cursa, aquest tipus de distància i recorregut és excessivament ràpid per a la gent que fem muntanya. I més per a mi, un diesel dels vells amb molt de fum i poc reprís.

Read Full Post »