De mudances

Iep! Que ens hem mudat! Si has anat a parar aquí, no ho dubtis clica sobre la nostre nova direcció saltamarges.net i segueix les nostres novetats dia a dia.

Moltes gracies!

Tancat per descans actiu

Perdoneu perquè fa dies que tenia aquest post pendent, però estem descansant tan activament que no m’ha donat temps a escriure’l.
Tanco per vacances, ens veiem d’aquí quatre dies!

Cyclotrope

Venga, que s’acosta l’estiu i el tancament per vacances. Però fins que no arribi la data de tancament us deixo amb un vídeo molt interessant. Apa! Ja podeu al·lucinar amb les coloraines!

Buscant els punts blaus…

A finals de la setmana passada vàrem realitzar el que comença a ser una tradició cada final de juliol, una ruta de muntanya express d’un parell de dies, en aquesta ocasió per la Cerdanya Nord. Si l’any passat ens vàrem animar a fer la Cavalls de Vent, enguany ens vàrem decantar per la Ruta els Estanys Amagats. En total més de 73 quilòmetres i un bon grapat de desnivell acumulat que ens vàren sorprendre des del primer moment, ja en les primeres rampes sortint des de Meranges.

Tot i que la ruta es pot fer perfectament en Sub-24, nosaltres la vàrem realitzar en un parell d’etapes. La primera des de Meranges a Cap de Rec i la segona des de Rec, altre cop fins al punt de sortida. Des del principi teníem clar que la primera part del recorregut acumulava més desnivell i quilometratge, el que no ens esperàvem era una diferència tan forta entre les dues etapes, ja que la segona part del recorregut (la que acumula menys desnivell) quasi tot el seu recorregut estava compost per amples pistes de terra.

Els refugis guardats de la ruta són escasos, cosa que compliquen la logística en el cas de provar la ruta en més dies. De totes maneres, els poquets que trobem son acollidors. El que nosaltres varem escollir, el de Cap de Rec, per a refer-nos de les ferides de guerra de la primera etapa, ens vàren cuidar i alimentar de primera.

Cadí - Moixeró des de Cap de Rec

Si alguna cosa però, hem de criticar (sempre de forma constuctiva) són les deficiències en el marcatge. Per sort portàvem el track en el GPS i el mapa de la ruta (tampoc massa detallat), d’altra manera molt possiblement ens hauguèssim perdut molt freqüentment. Després de dos dies buscant i rebuscant els punts que marquen el recorregut de la Ruta dels Estanys Amagats, puc dir que ben pocs en vàrem trobar.

Rebuscant amb el GPS

Electrònica i tour

Homenatge al Tour i III: Fi de la serie d’homenatges a la gran cursa gala. Unim una de les altres meves grans passions la música electrònica. I qui millor que Kraftwerk per a celebrar l’etapon (imprevisible) d’avui.

El Tour a la vostre mà

Homenatge al Tour II: la cursa en directe, per a tots aquells que tingueu una mòbil amb Android o un Iphone. L’aplicació gratuïta, que avui lloem, ha estat desenvoupada sota el patrocini Skoda (el proveïdor dels cotxes oficials del Tour) i compta amb tota la informació necessària per seguir la cursa de forma immediata i a l’instant.

L’aplicació, que corre sobre Google Maps, informa de la situació dels corredors i de les particularitats de la cursa. Escapats, perseguidors, peloton, farolillos rojos,… tots hi són. A temps real informa de la mitja de velocitat, la posició virtual, el perfil de l’etapa,… i si ens avorrim, tranquils, podem distreure’ns mirant les diferents classificacions, les fitxes dels corredors o els vídeos més destacats.

No us ho penseu! Descarregueu-vos-la i a gaudir i si no teniu smartphone, trobareu tot això al web oficial de la cursa.

Deuressss!!!!

Sip! Ja tenim feina, o com a mínim ja n’hem pagat la inscripció o la reserva. Déu ens agafi confessats, perque se’ns ha girat un estiu i una tardor plena de quilmòetres i natura. I esperem que aquesta conquesta de reptes no acabi aquí, que encara tenim molta bici de muntanya per cremar.

Començarem per fer una ruta, la dels Estanys Amagats, que feia temps que li tenia l’ull posat a sobre. En un parell de dies devorarem 80 quilòmetres, que ens serviran per desconnectar i agafar fons per a les cites futures. Acompanyat per 3 elementus de molt de cuidado, correrem, lleugerets d’equipatge, per uns paratges a cavall de Catalunya i Andorra. Tranquils, prometo fotos i algun tweets per ajudar-vos a passar les estones de calor d’aquest estiu.

I aprofitant que tenia tarda de transferències, he aprofitat per a fer un parell de pagaments més. La Taga 2040 EVO, magnífica cursa que tinc ganes de repetir, i la Ultratrail del Montsant amb 95 quilòmetres de pedra i sorra. Ja ho veieu, estarem entretinguts!

I si realment fos així?

Memòries de joventut

Fa molts anys, devia tenir 9 o 10 anys, cada estiu tocava, juntament amb el meu avi, empapar-se de Giro i Tour cada tarda per TVE. El meu avi, fan incondicional del ciclisme (i del futbol, dels toros, del tenis i moltes altres activitats esportives) quan era jove pujava a una moto amb un bon amic i seguia la Vuelta per tota la geografia peninsular. Amb els anys i les obligacions va deixar de fer-ho i es conformava de bon grat en compartir amb mi la seva sabia experiència davant de la televisió. D’aquelles llargues tardes (algunes d’elles mooooolt llargues) vaig aprendre un munt de conceptes que aquests darrers dies veient el tour em venen al cap. Que aquest glossari serveixi com a senzill homenatge.

• Fer la goma: normalment s’acaba optant per aquesta tàctica en les etapes de muntanya. Els corredors, que ja van molt cansats, es despenjen del grup per recuperar forces i tornar-se a reenganxar de forma reiterada.
• Meta volant: meta instal·lada al llarg del recorregut de l’etapa, on s’hi juguen alguns punts de la muntanya o de la regularitat.
• La tàctica del tubular: extret de les paraules de Frans Verbek en el Tour del 75 i fent referència al gran Eddy Merckx. Aquest va atacar a 100km i l’únic que va ser capaç de seguir-l’ho va ser Verbek. Al arribar el corredor Belga va dir: “He estat segon darrere d’un gran Merckx… Rodava sempre amb dos dents menys que jo. He vist més que res, el seu tubular de darrera: un Clément.” Una tàctica que podríem titular : “qui pugui que em segueixi”.
• Obrir-se de cames: dit de la posició dels corredors quan la carretera pica cap a munt. S’aixequen i s’obren de cames, movent la bici de costat a costat.
• Abanico: dit de la curiosa forma que adopta el “peloton” professional en les etapes amb fort vent lateral i en amples carreteres. Els corredors es posen d’un en un i poc a poc va creixent la formació de forma triangular. En aquest tipus de casos s’acaben produïnt talls dins el grup.
• Fer el molinillo: quan un corredor mou els plats a una alta cadència o el que és el mateix, gira els plats moltes vegades per minut.
• Falso llano: dit d’una porció de carretera que tot i sembla pla, té una lleugera pendent ascendent que acaba passant factura al ciclista.
• Repechon: pujada curta en temps i quilòmetres atacada amb molta velocitat que posa les coses molt difícils als corredors.
• Gregari: ciclista que corre amb l’únic objectiu de donar suport i ajuda al seu cap de files.
• Sprinter: corredor especialitzat en sprints o arribades massives i ràpides. En la majoria dels casos sols aguanten la primera de les setmanes de les grans proves (Tour, Giro i Vuelta).

2.000 metres més amunt

D’acord, ahir em queixava de les matinades i avui a les 05:00h del matí he estat a punt de tombar-m’hi un altre cop. Per sort no ho he fet i desprès d’un parell d’hores de viatge (amb mareig inclòs) hem arribat a Queralbs, on hi feia una temperatura més que fresca! Canvi de roba, un parell de donuts i amunt. Sortíem de 1.236 metres sobre el nivell del mar i ens esperàven 800 metres més fins a Núria i quasi 1.000 metres fins al Puigmal. Gran repte el que teníem al nostre davant.

Tot sobre rodes, pujada més o menys ràpida fins a Núria (en 1h i 20 minuts) i més ràpida del que teníem previst fins al cim del Puigmal (1h i 50 minuts), fins i tot ens ha sorprés a nosaltres. Camí net, amb una mica de fresqueta que m’ha servit per conquerir el cim per 4rt cop. Més tard, hem iniciat el tomb de l’Olla que per falta d’aigua no hem pogut acabar tots els components del grup. Sols el crack d’en Ricard ha arribat al Noucreus i la resta (els Oriols) hem baixat des del Coll de Finestrelles per fer un parell de Cocacoles ben merescudes. La resta de la història ja us la podeu imaginar. Camí vell de Núria avall, sols amb un inconvenient, després de quasi 2.000 metres de baixada els tendons rotulians ja no poden més.

Molts de vosaltres potser us estareu preguntant que signifiquen 2.ooo metres de desnivell. Sense perdre de vista les qüestions pedagògiques, anem a pams. A les curses de muntanya a part dels quilòmetres del recorregut s’ha de comptar, també el desnivell. Aquest pot ser positiu o acumulat. En el nostre cas, hem fet 2.000 metres de pujada i uns altres 2.ooo de baixada, per tant 4.000 de desnivell acumulat. Però que significa aquesta xifra? Doncs bé, pels de Vilanova, imagineu-vos la nostre rambla, des de mar fins a les Neus, en vertical. Mireu a munt i ja tindreu el desnivell positiu. La resta, els no vilanovins, busqueu una altra referència o aprofiteu l’excusa i visiteu la Rambla i el centre de la ciutat, no se’n arrepentireu.

 

Inversament proporcional

Resulta curiós, després d’uns messos de treball molt intensos i d’uns horaris nocturns intempestius, resulta que arriba l’estiu i amb aquests, les activitats que t’obliguen a unes matinades sonades. A l’estiu o comences l’activitat molt d’hora al matí (o molt tard al vespre) o pots morir en l’intent. La calor, el sol i les necessitats d’hidratació s’han de tenir molt en compte i com es diu col·loquialment, no val a badar.

Però com us deia al començament, visc en una paradoxa d’espai-temps que canvia d’un dia per altre. Els bolos obliguen a una nocturnitat que contrasta amb els horaris de muntanya. Però aquesta no és la única paradoxa en la que em puc incloure.

Des de que vaig començar a còrrer, als vespres pel passeig, em poso les bambes per a eliminar l’estrés del dia. Mica en mica, i per atzars de la vida, la feina i les responsabilitats han anat en augment i amb aquest també, els quilòmetres han acabat augmentat. A més preocupacions, més quilometres. De moment ja hem fet un ultratrail de 80 quilòmetres i hem obert un auditori. Esperant que aquesta bola de neu no vagi a més, de moment anirem a dormir que demà, com no, toca matinades. Queralbs, Núria i el Tomb de l’Olla ens espera.

Córrer o morir

Títol: Córrer o morir

Autor: Kilian Jornet

Edita: Ara Llibres

Edició: 4rta Maig del 2011

Preu: 18 euros

Pàgines: 187

Sembla mentida, potser per culpa de les etiquetes que regeixen la nostre societat actual, però al principi no t’acabes de creure que un corredor d’aquesta categoria, amb tota una vida dedicada a l’esport pugui arribar a versar de la forma que ho fa, sobre un tema que a ulls de molts pot semblar intrascendent. En Kilian Jornet aconsegueix de forma amena i agradable, reflectir les emocions, els pensaments i sentiments al llarg de la seva carrera plena d’èxits.

I ho fa d’una manera excel·lent, despullant-se per descobrir-nos tota aquella saviesa que ha acumulat en els molts quilòmetres que porta a les cames. Saltant d’un tema a un altre, però de forma complexa i delicada, ens desgrana els moments durs i també els èxits, descobrint-nos una riquesa interior molt interesant. Podríem pensar doncs, que tantes hores d’entrenament ajuden a pensar i molt.

Sols podríem criticar un parell de temes: la portada i el títol. Des del meu punt de vista no fan honor a les excel·lències interiors del llibre i, en canvi pot portar a pensar en què ens trobem davant d’un llibre d’autoajuda barata. Al contrari, no us deixeu enganyar, traspasseu la portada i comproveu-ho!

Patum & Run

Sant Joan, principi d’estiu i aquest any, com feia anys que no passava, coincidint amb Patum. Amb la feina feta i sense massa compromisos laborals, vàrem aprofitar l’ocasió per fugar-nos i bescanviar els xiringuitos massificats per la capital de Berguedà, menys massificada del que ens pensàvem. Bon ambient, com de costum en família i aquest any amb alguna festeta entre amics. M’hi jugaria mig braç a què a les festes de Patum hi havia més vilanovins que berguedans. Per dir-ho finament, a Berga sols hi faltava en Ramon de Cal Tano.

Però l’home no sols viu de festes i festejus i desprès d’una bona siesta per recuperar ànims i forces; em vaig posar les bambes i vaig escapar-me a pujar a Queralt. Feia temps que no hi pujava i per a no perdre la costum hi vaig pujar per la part de darrera (la que s’utilitza habitualment a la Berga-Queralt-Berga) deixant la drecera per a la baixada. Acostumat a la calor de la zona del Garraf, la temperatura del treball va ser la ideal. En total 1:17 minuts per a pujar i baixar, i amb una imatge final a punt d’iniciar la baixada excel·lent: l’últim dels plens de la patum infantil, vist des de dalt la muntanya, encara impressiona més.

Però l’activitat esportivo-festiva no acaba aquí, ja que la mateixa nit acabem practicant una especie de biatló que completava un cap de setmana excel·lent. Per 5 euros ens donen 20 balins (o un succedani, tant li fa) que ens permeten practicar el tir a la bola, per si un cas algun dia es posés de moda el trail running combinat. Mentrestant seguirem practicant, i qui sap si algun dia guanyem o un pito o una pelota.

L’equip petit o quin gran equip

Si fa alguns mesos publicàvem un post sobre la competitivitat infantil, que podeu rellegir aquí, i la pressió que els pares exercien sobre els infants a l’hora de competir, avui tinc moltes ganes de penjar-vos un vídeo esplèndid en el que un grup de nens vilanovins de l’equip Margatània ens ensenyen alguns dels valors més importants de la societat de forma fàcil i simple independentment dels resultats de l’equip de futbol 7 en el que juguen.

Haig de reconèixer que tot i ser un tiarron de 1,86m d’alçada, l’actitud d’aquest nanus i la dels seus pares m’ha deixat amb la fibra sensible. Moltes felicitats a tots i també a la productora el cangrejo, el vídeo és excel·lent.

De lectura obligatoria, aquesta sí o sí!

I és que cada dia no és té la oportunitat de presentar el blog de la teva parella. I menys un com aquest (encara que quedi malament dir-ho) tant bònic. Feu-hi una ullada, tot i que de moment encara no ha tocat cap imatge de muntanya, em sembla (i us ho dic de bona tinta) que no trigarem a veure’n algunes de bones.

Podeu accedir al blog clicant sobre la imatge següent:

Homes del món! Ja tenim excusa per a entrar al Zara

O com a mínim aquells que ens agrada anar a córrer, ja que la multinacional espanyola ha tret una sèrie tèxtil i unes bambes enfocades al mercat running (o això sembla). I és que no ens enganyarem, que ja no tenim edat per a enganyifes, la masculinitat inherent de cada un de nosaltres (aprecieu amics lectors el tracte de gènere)  ens provoca, a la majoria de nosaltres, un cert neguit a l’hora d’entrar en un comerç d’aquesta marca o de qualsevol de les del sector (entengui’s Mango, Oysho, Women Secret i demés) acompanyant les nostres estimades parelles. Desconeixo el motiu, però el que tinc clar és que el sentiment és generalitzat, ja que les vegades que m’ha tocat entrar-hi podria comptar amb els dits els mascles de l’espècie que allà dintre hi podem trobar.

No perdrem però massa més temps parlant del tema, millor deixar-ho als especialistes i ens centrarem altra vegada en la nova línia de Zara, la ZXM. Compost per malles, samarretes, paravents i fins i tot unes bambes. Desconec els motius principals de la marca per a entrar en aquest segment del mercat, tot i que em puc imaginar que el boom del running actual i el seu volum de negoci hi tenen molt a veure. Pel que podem veure a les imatges però, sembla que la qualitat general no arribarà (potser ni la marca ho busqui) als acabats de les grans marques del sector. De totes maneres, tenint excusa com tenim, una dia d’aquests ens haurem d’escapar a l’antiga sala número 1 del cinema bosc per a comprovar-ne les seves excel·lències.

Amb la gepa plena d’aigua

Si no ens vàrem quedar prou garrativats amb el tamagochi compta-gotes per al Camelback, ara la marca que va inventar el tema de “xumar” de l’aigua que portem a la motxilla, se’ns despenja amb un gadget que no deixa de resultar curiós. L’invent, de nom RaceBak, i que ja fa anys que la marca ensenya en pre-serie, suma les excel·lències d’un sistema d’hidratació amb les virtuds d’una samarreta tècnica.

Pel meu gust i per les meves sensacions (no ens enganayarem, no he tingut la sort de provar el producte) de molts quilòmetres amb motxiles a les esquenes, el sistema no m’acaba de transmetre massa confiança. Potser per a aquells ciclistes de carretera que acostumen a portar l’esquena paral·lela al terra, el sistema els hi anira bé per a mantenir la aerodinànica a la carretera. De totes maneres què voleu que us digui, a mi la roba apretada no m’acaba de caure massa bé.

Una Divinitat més a la muntanya dels Déus

Si ahir parlàvem de motivació, poca gent ens pot animar a aixecar tant ràpid de la cadira com ho fa aquest noi jovenet. I si no s’ho creieu feu una ullada a l’última entrega dels Kilians Quest.

#motivatiON

La motivació extrínseca és originada per la presència d’un estímul que, en si mateix, és aliè al procés d’aprenentatge; pot ésser formulada en sentit positiu, és a dir, com a premi —motivació gratificant—, o en sentit negatiu, és a dir, com a càstig —motivació aversiva—. En canvi, la motivació intrínseca es troba íntimament relacionada amb l’objecte d’estudi; en aquest cas és el mateix aprenentatge o l’expectativa d’aprenentatge (o millora, nota del bloguer) allò que desvetlla l’interès de les persones (alumnes, en el text original), allò que genera, per tant, motivació.

Us ha quedat clar? Perque si desprès d’això encara no teniu prou motius per a sortir a còrrer ja no se que més us puc explicar.  A sí, que si necessiteu excuses, a mi no em busqueu, millor feu una cerca a la Gran Enciclopèdia Catalana. A vegades dubtem, a vegades titubejem, a vegades tenim mandra de fer coses, però fins que no arribem als primers camins de terra no ens adonem com és de necessari sortir a fer la cabra pel monte.

I amb el bloc 3/4 del mateix: feia 15 dies que amb prou feines havia escrit un petit post. La feina és la feina, però avui vull aprofitar per rependre el fil. M’ajuda escriure i espero que a vosaltres també la seva lectura, per desconectar i passar una mica de la tele, tot sigui dit. Feu-me un favor, perdoneu-me i no m’ho tingueu en compte, que no s’obre un auditori com el nostre cada dia, llegiu el bloc i acitveu el botó motivatiON, la resta vindra sola.

Quina motivació és la vostra?

Fotos: www.cuantarazon.com

Muntanyes d’escales

Desprès de baixar quasi mil esglaons a velocitat semi terminal i de jugar-nos els punts (no del carnet, si no del trau al cap), puc dir que els 16 dies d’estrés que acabo de passar han anat, quasi, a tomar vent en en tres hores. La fòrmula? Ben fàcil, 45 minuts de cotxe,  aparcament a Collbató i 19 quilòmetres per pujar i baixar de Sant Geroni, el punt més alt de Montserrat. Feia més de 12 dies que no escrivia ni corria  pel monte, però la feina és la feina i les obligacions manen.

Per sort, tot això ja comença a tocar a la seva fi. Un parell de mesos més i desprès un merescut descans per a recòrrer mil i una muntanyes i mil i un camins. Mentrestant i aprofitant el kit-kat puntual d’avui, ens hem escapat l’Oriol i jo a la bònica zona de Montserrat. Excel·lent recorregut ple de desnivell de pujada i baixada. Trencadís terreny, ple de pedres i mil escales. Amenitzat per un bon col·lectiu de muntanyencs (guiris amb xancles, estudiants pre-adolescents amb les feromones sortides, treballadors de la Renfe de convivències…), el pique i les rises han estat continues. I el millor de tot, sense presses però tampoc sense pausa, em completat la ruta amb un esmorzar discretet a preu de caviar. Ja ho sabeu doncs, si voleu conèixer una de les zones més boniques de Catalunya, prepareu-vos la carmanyola o si no ho pagareu molttttt car…

Concepcions diverses de la bogeria

No estic boig per fer el que faig. Pero en canvi sí que ho estaria, si no ho fes, ja que no seguiria la meva progressió natural.

I ho diu una persona que esta a punt de passar-se més de 8 dies escalant (i vivint) la paret vertical més alta del planeta per desprès tirar-se muntanya avall amb un vestit d’ocell. I el millor de tot, en unes condicions de progressió de fred i vent molt severes.

El dijous passat, aprofitant la projecció dels curtmetratges guanyadors del Festival de Cine de Muntanya de Torellò que l’entitat excursionista La Talaia organitza ja des de fa uns anys al Cinema Bosc, vaig tenir la sort de veure The Asgard Project. La magnífica pel·lícula, produïda i protagonitzada pel gran Leo Houlding i patrocinada per Nokia (i es nota) narra de forma entretinguda les aventures d’aquets alpinistes al llarg de les prèvies i l’ascens de la reconguda paret de la serralada artica.

La frase em va impactar des del primer moment que la vaig sentir, ja que per fi, i d’una vegada per totes vaig obtenir una resposta clara i entendora per a tots aquells que em pregunten perquè faig el que faig. Salvant les distàncies (tant físiques com temporals) en moltes ocasions la gent em pregunta perquè corro per les muntanyes. Em sembla que ara ja ho tinc clar. Sense perdre el seny ni el sentit comú la progressió òbvia de tota persona que comenci a còrrer d’un dia per l’altre, és acabar fent maratons i ultramaratons. Ja ho sabeu, al loro, que això enganxa!

EL CASAMENT

No s’espanteu, no! Que encara no em toca. El títol de post (en majúscules) fa referència a un fantàstic anunci (potser un pel queco), que avui ha posat en la graella televisiva la marca d’aigües Veri.

L’espot relata l’enllaç de l’Albert i la Míriam a més de 2.900 metres d’alçada. Impressionant i emotiu, fa posar la pell de gallina!

Materials de treball

Normalment no acostumo a parlar dels materials que m’acompanyen en les rutes i en les curses de muntanya. I és que em sembla, de vegades, perillós el fet d’influïr a d’altres usuaris en qüestions que irremeiablement són molt subjectives i sovint es veuen condicionades per moltes circumstàncies.

Per una vegada però, faré una excepció i us donaré la opinió dels principals elements que he utilitzat en el passat trail de Barcelona. Preneu-vos-ho però, com el que és: una modesta opinió. I no perdeu de vista que no hi ha dos peus iguals, ni una esquena ni tan sols un perímetre cranial similar en forma i en mida. Anem-hi:

• Motxilla: Salomon Advanced S-Kin SLAB. El millor, la seva transpiració IMPRESSIONANT. Cansat de portar l’esquena mullada, al final em vaig decidir a invertir (sí, invertir, per què val el seu pes en or. Sort que pesa poc) en aquest model de motxilla. Comprovat pels companys d’aventura, pots portar la motxilla hores i hores i ni l’esquena queda xopa ni la motxilla acumula liquid. Desconec com ho han aconseguit, però és impressionant. Infinitat de butxaquetes petites, tot a mà i un parell de porta bidons (piiip, no valen per a bidó clàssic) en els que hi poso un parell d’ampolles d’Aquarius. El Pitjor: hi cap lo mínim, un paravent (Haglöf LIM), la manta tèrmica, una petita farmaciola, quelcom de menjar (oblideu-vos del bocadillu de fuet), la bossa d’aigua (de les millors del mercat), el frontal, la navalleta, el mòbil i un parell de manguitos. Per a una ultra de 80 quilòmetres fas, però per a més és queda curta. Pels que preferiu viatjar amb la casa a sobre, en breu sortirà el mateix model però en 12 litres.

• Paravent-impermeable: Haglöf LIM. Podem dir que el pitjor de tot és el seu nom. Potser pesa un pèl més que un paravent senzill, però prefereixo portar una mica més de pes a canvi d’una millor protecció davant de les inclemències meteorològiques. Molt bons acabats, disseny útil i funcional. El pitjor, el seu preu i la seva poca durabilitat (mostra sintomes d’envelliment de forma prematura).

• Bambes: Novetat de l’any, les CrossmaxXR de Salomon, tot i ser dissenyades per a pistes i lleus escaramusses sobre asfalt, van ser les escollides per al Trail. El millor: bona amortiguació, prou lleugeres i molt ràpides (vaja amb una excel·lent transició entre la punta i el taló). Punt feble: en aquest cas són les neutres i per els meus peus pronadors potser no aporten massa estabilitat (mireu la foto i se’n fareu una idea). I tampoc compten amb massa protecció en les puntes, en resum notaras i de valent, les pedres i pedretes del camí en les zones més tècniques.

• Mitjetes: Medilast. Les primeres van ser amb mitjó, però el seu disseny em va resultar massa fi per uns peus com els meus. En la següent inversió, sense mitjó. Molt més fàcils de posar i treure. Molt possiblement és l’element del que podríem prescindir més ràpidament de tot el nostre equip. Però m’ajuden a descarregar les cames i, a més, les protegeixen de les branques i els esbarzers del camí. En la seva contra hem de reconèixer que quan pugen les temperatures son impossibles de portar.

• GPS: Garmin Forerunner 305. Excel·lent sempre i quan no superis les 12hores de cursa. Vaig escollir aquest, sobre el tot poderós 405, per la seva capacitat de bateria i els seus controls no tàctils. Si l’afició a les ultres persisteix però, haurem de passar-nos a la  serie foretrex, molt més adaptada als recorreguts de llarga distància. En la seva contra, problemes de software que provoquen apagades inesperades de l’aparell tot i marcar el màxim de la seva bateria.

• Ulleres de sol: les Adidas Eyedevil m’acompanyen des de fa 10 anys en totes i cada una de les meves aventures. Sols els hi hagut de canviar les lents per unes de noves. Lleugeres, no tenen problemes de ventilació i molt còmodes. Sols tenen un problema, el preu. Tot i així estan més que amortizades!

• Gorra i buff: Salomon i Buff respectivament, s’ocupen de protegir-nos del sol. Compleixen la feina de forma excel·lent i ens van salvar d’unes cremades segures.

I jo que redimonis practico?

Fa temps que reflexiono sobre la definició clara del conjunt de carreres que proliferen en el nostre calendari, les seves variants en quant ha recorregut, desnivell, tipus de terreny,… ha fet que la definició que coneixíem fins ara i que les encasellava tampoc sense massa encert, DE o PER muntanya, hagi quedat desfasat ràpidament. El boom que pateix el mundillo del trail running, amb participants vinguts de moltes altres especialitats (triatló, ciclistes, pisteros i ruteros), ha afegit encara més confusió al sector i en moltes ocasions ens apuntem a una carrera sense tenir molt clar en quin terreny ens estem posant.

Com sempre, els nostres veïns francesos en això ens porten ja força temps d’avantatge i aquest dilema el tenen força clar. Aprofito doncs una petita classificació que em va passar en Ricard ja fa uns mesos per obrir un debat en el nostre sector. Feu-hi una ullada i parlem-ne.

• Trail running: distància fins a mitja marató, córrer sobretot en un entorn natural. Molt poc tècnic, zero autonomia.
• Cursa de muntanya: 15 a màxim 40 km en terme general d’un mateix camí d’anada i tornada o circular, sovint té un bon nivell tècnic. Zero autonomia.
• Skyrace: molt a prop de la carrera de muntanya, però a gran alçada.
• Marató +: 40 a 50 km, principalment en un entorn natural, podrà presentar alt nivell tècnic. Semi-autònomes.
• Trails: 50 a 80 quilòmetres, en un entorn natural, podrà presentar alt nivell tècnic. Autonomia o semi-autonomia.
• Ultra-Trail: 80-165 quilòmetres, sobretot en un entorn natural, podrà presentar alt nivell tècnic. Autonomia o semi-autonomia.
• Ultra distància: + de 165 km sense necessitat de controls,  en un entorn natural, alt nivell tècnic, semi-autonomia.

77quilòmetres en 140caràcters

Al llarg de 77 quilometres et venen moltes coses al cap, dificilment explicables a posteriori. Per això m’he proposat, en part per no agobiar-vos, de resumir-vos les experiències de la cursa a partir del missatges que vaig anar escribint via Twitter. Anem per feina, que si no sen’s farà tard.

La prèvia

Divendres_07:23 AM: @Saltamarges78 En menys de 24 hores estarem corrent desaforadament pel Garraf, quin cangueli! #trailbcn Primeres notes previes, nervis, nervis i més nervis…

Divendres_10:57 PM: @Saltamarges Això va en serio, plat de pasta i a fer nones #trailbcn Desprès d’un dia molt intens, fent els deures. Un parell de racions de pasta i el dipòsit ple!

Dissabte_04:15 AM: @Saltamarges78 Bon dia a tots! Dutxa per a despejar i cap el cotxe #trailbcn Quina mandra per Dèu! Les 4am no són hores! Us puc assegurar que em vaig despertar desprès de somiar que havien anul·lat la cursa per pluja. Per sort, tot i que alguns no ho puguin entendre, vaig preferir llevar-me que seguir somiant…

S’acosta l’hora de la veritat…

Dissabte_06:31 AM @Saltamarges Começa la cuenta atras! #trailbcn En total 29 minuts de tensió i nervis sense ningú més al teu voltant que no sigui de la organització o vagi amb malles. Moments curiosos de la vida que potser no t’haguessis imaginat mai. En malles i sota la Punta de Sitges!

Dissabte_08:58 AM @Saltamarges78 13.8 primer avituallament. Tot ok, reservant forces i energies, lo bueno esta por llegar.

Per problemes de cobertura, vaig acabar perdent el  twitter del quilòmetre 27. Fet que va deixar a gran part de la concurrència amb  la tensió típica d’una pel·lícula de suspense.

Dissabte_12:06 AM @Saltamarges78 35km quasi meitat de camí. Bocadillu i palante! Energia i espectatives a punt. Decideixo no canviar-me ni de bambes i tampoc menjo res de res. Ai! ilus de mi…

Dissabte_01:52 PM @Saltamarges78 A Olesa, km42. La calor es asfixiant. Desprès d’un pajarón (on em visita l’home de la maça i tota la seva parantela) decideix-ho descansar 15 minutets i menjar una mica de pastís de llenties i bacon (aprofito per constatar que és una curiosa combinació).

Dissabte_03:28 PM: @Saltamarges78 Km 49, nevera i generador en medio de la nada. GENIAL #trailbcn Impressionant la logística dels organitzadors, que fins i tot ens va fer arrencar un aplaudiments caps els responsables de tal proesa. Per baixar una màquina d’aquestes característiques per corriolet des de la carretera, s’ha de tenir més moral que l’Alcoyano.

Dissabte_05:23 PM: @Saltamarges78 Km69, Can Grau. a aquestes alçades sols serveixo per xutar pedres. #trailbcn Cert! Fins i tot era incapaç de reconèixer el quilometratge del control i vaig descomptar 10 quilòmetres del total de pendents!

Dissabte_05:45 PM: @Saltamarges78 Perdoneu 59! #trailbcn Rectifico que és de savis.

Dissabte_06:47 PM: @Saltamarges78 69km, ara si! I com m’agrada Ribes. Si pogués em faria hasta del ger i dels xulius de l’il-lusió que tinc! Il·lusionat per l’entrada a Ribes, esitc tentat de parar a comprar un croissant de xocolata a cal Serarols Nin.

Dissabte_08:16 PM: @Saltamarges78 Entrant al passeig de Sitges, prepareu els mojitos! #trailbcn Hora de reclamar els mojitos ben merescuts!

I desprès de fer el passeig interminable, puc assegurar que la rebuda per a mi fou multitudinaria i emotiva. I tot hi patir el risc de perdre el títol de VTV (Ja ho sabeu, Vilanoví de Tota la Vida), mai m’havia fet tanta il·lusió veure la punta de Sitges

Dissabte_09:33 PM: @Saltarmarges78 Perdoneu, però la cocacola del final m’ha fet perdre l’oremus. Ara si! Moltes gracies a tots pel suport.#trailbcn Coca-cola i bon ambient amb tota la família i els amics que em vàren fer perdre el fil del Tuit.

Diumenge_11:31 AM: @Saltamarges78 Avaluació de danys: tot ok, excepte lleu irritació a la planta dels peus i una butllofa al dit gordo tipus morcilla d’arros #trailbcn

Sols hem queda donar les gràcies a tots aquells que em vareu seguir, i animar, via Twitter: al @Monztruo, a l’@evasanahuja, a la @gloriavidal, en @jordicrisol, en @pikjgp i al menda que em va fer d’assistència, el gran @rblskn i als que vareu tenir la paciència d’esperar-me a la línia d’arribada. Moltes gràcies a tots!

Foto: Marc Vicens